Tengo una soledad
tan concurrida
"Rostro de vos", Mario Benedetti
Imatges. Records. Maleïda memòria.
Si pogués regravar-la,
fer-me'n una a mida. Amb un passat alegre
rialles i abraçades
sense dolor, sense odi.
Allò que respirem no sempre és saludable.
Malgrat tot, és la flama que encén aquestes lletres
els dóna un nou alè
i les converteix en versos.
Versos tristos, tanmateix.
Miro al meu voltant. Ningú no omple l'aire
que moc en passar
ningú no fa sonar les cordes
d'aquella guitarra que un dia algú va tocar per a mi.
El te es refreda, el llit s'eixampla,
els papers s'amunteguen i jo,
dibuixant amb esforç un somriure,
m'assec a mirar la finestra com plora.
La Cèlia és una nena com tu. Menja, dorm, riu i plora. Juga amb els amics i va a escola. Estima els pares i la germaneta, els avis, els tiets i la seva tortuga. ¿Per què algú hauria d'escriure un conte sobre una nena com la Cèlia? ¿Què la fa especial? Els seus somnis, la fan especial. O més ben dit, els seus malsons.
La Cèlia mai no ha somiat amb flors ni papallones, ni amb pastissos o caramels. No ha somiat mai que vola com una gavina o que corre més que un guepard. La Cèlia només té un somni, el mateix des que va començar a recordar el que somiava. Quan és al llit es tapa fins al nas i tremola, perquè sap que en el moment en què s'adormi el monstre tornarà a buscar-la. No sap com és, aquest monstre. No l'ha vist mai. Tan sols el sent caminar, amb gran terrabestall. El terra tremola quan la bèstia s'acosta a la Cèlia. Els seus crits l'espanten, però ella no pot fugir, no pot moure's. Sap que el monstre se la menjarà d'una sola mossegada, perquè la Cèlia no és gaire més gran que tu. Cada nit sent les passes del monstre, sent com la crida pel nom amb una veu que semblen els lladrucs d'un gos rabiós. La Cèlia tanca els ulls ben fort en el seu somni, i just en el moment en què sent l'alè fastigós del monstre a la seva orella, es desperta amarada amb un crit ofegat que mai no arriba a sortir de la seva gola.
Aquesta nit la Cèlia ha decidit que no dormirà mai més. Quan la mare li ha dit que era hora d'anar al llit, ella ha fet tot el ritual: s'ha rentat les dents, s'ha posat el pijama, ha fet un petó a la mare i un petó al pare, i s'ha ficat sota els llençols amb una llanterna a les mans. La germaneta dorm al llit de sota.
Ja fa una bona estona que la Cèlia aguanta desperta, però està cansada i a poc a poc els seus ulls es tanquen. Quan se n'adona encén la llanterna i l'enfoca directament a la seva cara per desvetllar-se. I en aquell moment, desperta com està, sent un gran daltabaix al pis de sota. La mare crida. El pare també. No sap què passa i decideix treure el cap per veure si pot ajudar. Sigilosament baixa uns quants graons i seu a l'escala. L'escena és tan esfereïdora que la Cèlia es queda glaçada, immòbil, amb la boca oberta i les mans a la barana. Hi ha una làmpara a terra, un gerro esmicolat, una cadira trencada. Miri on miri només veu desordre i soroll. La Cèlia se'n torna al llit, plorant.
Quan el cansament l'ha vençut el monstre ha tornat. Però aquest cop la Cèlia no ha intentat fugir-ne. S'ha quedat quieta, esperant-lo, amb els ulls ben oberts inundats de llàgrimes. El monstre, veient que la nena ja no li té por, ha dubtat un instant abans d'acostar-se a ella. L'ha mirada amb compassió i li ha fet una abraçada. La Cèlia ha fet un lleu somriure, li ha agafat la mà, i han marxat caminant plegats.
¿Què en serà, de mi, quan ja no hi sigui? ¿Com serà la vida sense mi? ¿Enyoraré les flors, la llum que avui em desperta? ¿La pluja de tardor, les nits de lluna plena?
¿Qui dirà el meu nom, quan ja no hi senti? ¿Com sabré que em crides si no hi sóc? ¿M'enyoraràs la veu, l'alè que avui et dedico? ¿Les mans sobre el teu cos, els dits que ara t'aprenen?
¿Com serà el meu món, quan jo li falti? ¿Com caminaré pels seus racons? ¿Enyorarà el meu pas, el trepitjar solemne? ¿L'amor s'esvairà quan se m'aturi el cor?
Fa molts i molts anys, quan no existien els colors, un cuc molt trempat va pensar que la vida en gris era massa avorrida, i tot decidit es va posar en marxa: se'n va anar a buscar els colors. Pel camí va creuar-se amb un munt d'animals que se n'apartaven: "Ets fastigós", li deien uns, "Mite'l, com s'arrossega, quina pena", deien uns altres. Quan feia una setmana que viatjava trist i sense esperança, esgotat de tant de voltar món, va estirar-se a fer una becaina. En despertar-se es va trobar atrapat dins una cova molt estreta i molt fosca. Va intentar sortir-ne, va empènyer amb totes les seves forces, va mossegar, va cridar, però no hi va haver manera d'escapar. Quan ja pensava que moriria allà dins va començar a sentir un pessigolleig a l'esquena. No arribava a veure què era, perquè el lloc era tan estret que amb prou feines es veia la cua. El pessigolleig es va fer més i més intens. L'espai s'estretia més encara, com si hi hagués algú allà dins amb ell, just darrere seu. Aleshores va començar la picor al cap, i al cos, i va veure com de la panxa li sortien unes potes primetes primetes. Amb les potes es va poder tocar el cap i hi va trobar unes antenes. El pobre cuc estava espantadíssim, no entenia què li estava passant. Unes hores més tard va veure una escletxa de llum i va mirar d'anar-hi ajudant-se amb les potes. Quan per fi va tornar a respirar aire pur, va sentir bategar rere seu. Es va girar, però no hi havia ningú amb ell. Va tornar a sentir bategar, i aquest cop es va adonar que era ell qui feia el sorollet. Va somriure cofoi: a l'esquena hi tenia dues enormes ales de mil colors. Tot content el cuc va volar pertot i va saludar els molts animalons que abans havia trobat al seu pas. Ara tots ells l'envejaven perquè era bell i lliure, perquè els seus colors els alegraven la vida. De sobte, el cuc va trobar-se cara a cara amb el mussol, qui li va dir: "Ja no ets un cuc. Ara ets una papallona. Tothom et lloa i s'alegra de veure't, però escolta'm bé: la bellesa és efímera. Viu al màxim les hores que et queden, no perdis el temps. Gaudeix de tot el que t'envolta, olora les flors com si fos l'últim cop que ho fas, perquè potser ho serà". El cuc no va parar gaire atenció a les paraules del mussol, no feia res més que mirar-se les ales. Com que estava cansat de tantes emocions, es va estirar una estona sobre una fulla a descansar. Les hores van passar i el cuc no tenia ganes de llevar-se. Va pensar que una estoneta més no li faria cap mal: va fer mitja volta i va seguir dormint. Quan va arribar la nit, va anar a fer un tomb pel bosc. Però aquest cop ningú no parlava amb ell, ningú no se'l mirava, ningú no li deia com n'eren de maques les seves ales. De nit, els seus colors s'esvaïren. El cuc es va entristir tant que va passar la nit plorant. Al matí, amb els primers raigs de sol, se sentia feble, incapaç de moure les ales. Va sentir que la vida s'escapava del seu petit cos, i va recordar, penedit, les paraules del mussol mentre els seus ulls es tancaven per sempre més.
Afortunat aquell que de la pèrdua en fa guany. Afortunat aquell que del dolor en fa experiència. Afortunat aquell que veu flors enmig dels rostolls, aquell que s'aixeca quan cau, aquell que somriu quan diu adéu. Afortunat aquell que no perd mai l'esperança.
Aquella nit d’estiu el xa Abdullah tenia una nova candidata a formar part del seu harem: la Fàtima, una dolça noieta de disset anys, amb la pell bruna i encara immaculada, el pare de la qual donava així per tancats els comptes pendents amb sa excel·lència. Com cada nit de lluna plena, el xa convocava a la seva cambra una jove verge i la feia passar una prova. Una estona abans de mitjanit, l’eunuc encarregat de vigilar l’harem acompanyava la noia a la cambra reial, on calia preparar-la per a l’acte sexual complint el precepte extravagant del xa: excitar-la fins a fer-la estremir.
Aquesta particularitat del monarca venia de temps enrere, quan era un vailet. Certa nit de pleniluni havia observat, amagat rere un tapís de la cambra dels seus progenitors, la crueltat amb la qual el seu pare muntava la seva mare: unes breus i espasmòdiques sacsejades, un gemec apagat i uns roncs gairebé instantanis al costat de la dona, qui, en els pocs minuts que durà l’escena, havia restat quieta com una estàtua de les que ornaven el llac de palau, i en un silenci esfereïdor. Aquell desafortunat espectacle li provocà, anys després, una impotència que es resistí a tots els ungüents, remeis i olis que el sanador reial va inventar per a guarir-lo.
A l’edat de vint anys, forçat per la por de no tenir descendència, l’Abdullah accedí a rebre un savi del país veí, de qui es deia que havia fet miracles en aquesta matèria a molts altres indrets. Havent examinat acuradament les parts més nobles de l’Abdullah, el savi inicià un interrogatori sobre el seu passat, la seva infantesa, la relació amb el seu pare, amb la seva mare... Quatre hores passaren fins que el metge digué, triomfant, que la impotència del xa tenia remei: havia de fer excitar la dona amb la qual volgués consumar l’acte sexual. Si observava durant una estona el seu eunuc tocant i besant la noia triada, se li reactivaria el desig i es materialitzaria en erecció. El xa va posar en marxa la recomanació del savi aquella mateixa nit. Des de llavors, es va convertir en espectador de les peripècies del seu eunuc per excitar-li les donzelles.
La Fàtima tremolava de por asseguda al llit de sa majestat. L’eunuc es mirava els cabells arrissats de la noia, que es bellugaven amb suavitat. Un servent entrà per informar que el xa es retardaria una mica, ja que havia de resoldre uns assumptes d’última hora. La Fàtima es relaxà veient en el retard una treva al seu patiment. “No heu de tenir por. Sa majestat és un home sever en els negocis, però condescendent en l’amor.” La veu de l’eunuc arribava a les seves oïdes com aigua pura i cristal·lina. Desitjava tant que fossin veritat... “¿Què hauré de fer? ¿Què em farà sa majestat?” “Ell, de fet, res. L’encarregat de l’acte iniciàtic sóc jo. Sa excel·lència seurà en aquella poltrona i ens observarà, amb tota la seva grandesa i la saviesa amb què el Benaurat ha tingut a bé dotar-lo.” “No t’entenc, eunuc. ¿Quina és la tasca que t’ha estat destinada? Creia que només m’havies de conduir davant la presència de sa altesa. ¿No és aquesta la teva feina: vetllar per la nostra seguretat perquè cap altre home posi les mans sobre les possessions del xa?” El misteri que envoltava la prova per a entrar a l’harem del xa era un dels secrets més ben guardats de la vida a palau. Cap de les dones que en formaven part podien dir-ne ni una paraula, sota pena de mort. Així, quan una jove candidata entrava per primer cop a la cambra reial, desconeixia completament què l’esperava. “El xa, ¡lloat sia!, m’ha assignat una tasca més complexa que aquesta que esmenteu. Per recomanació d’un savi que el va visitar fa uns anys, la llavor de sa majestat només podrà entrar en vos si abans heu vist el Totpoderós.” “¿Jo? ¿La filla d’un pobre artesà? ¿Per què hauria d’haver vist jo l’Omnipresent? Si només sóc una noia, jo.” La por tornava a apoderar-se de la Fàtima. “Per veure el rostre del Creador hi ha molts camins. Un d’ells, el que us ha estat destinat, és el camí del plaer carnal: plaer que jo mateix us proporcionaré.” La Fàtima es va estremir amb les confidències de l’eunuc: “¿Plaer carnal? ¿Jo? ¿T’has begut l’enteniment, esclau? Sóc una dona, em condemnaran per blasfemar...”. “Calleu, si us plau. Heu de saber que a sa majestat li ha estat concedit per ordre Divina el privilegi de trencar la llei en benefici de la seva descendència. No heu de tenir por de res. Altres dones hi han passat abans que vos, i cap d’elles vaga pel limbe dels desterrats.”
Després d’uns instants de dubte, la Fàtima preguntà: “¿I com veuré el Totpoderós?” L’eunuc se li atansà i li parlà a cau d’orella: “Quan sa excel·lència hagi ocupat el reial seient, lentament us trauré la roba. Després, amb suavitat, recorreré el vostre cos, besant-lo pam a pam, posant especial cura als mugrons d’aquests pits erectes i desafiants que ara es dibuixen sota el vostre sari. M’aturaré quan tota la vostra pell hagi experimentat la freda escalfor de la meva llengua. Quan arribi a les puntes dels peus, faré el camí ascendent, per la cara interior de les vostres cames, i m’enfonsaré en la foscor del vostre jardí. Un cop allà, jugaré amb els plecs del vostre sexe, llepant-los, besant-los, introduint-hi amb cura els meus dits per a preparar el camí d’entrada a sa majestat, qui en aquell instant se’ns haurà apropat i us demanarà que toqueu amb amor el seu membre erecte. Jo seguiré llepant-vos, guiant els meus actes amb els batecs del vostre cor: accelerant quan vos freneu, frenant quan vos accelereu, per allargar al màxim la vostra visió de l’Innombrable. Llavors tremolareu, com tremola una fulla de taronger quan la sacseja el primer vent de la matinada. Serà en aquell precís moment quan sa majestat s’introduirà en vos i dipositarà la llavor de la seva grandesa”. El cor de la Fàtima s’havia deturat. Els ulls li brillaven d’emoció; no podia creure que un plaer semblant existís realment. El més proper que havia experimentat mai a la seva curta vida havia estat la sensació de llibertat que li envaí el cos una nit sense lluna en què havia nedat nua a l’estany dels afores del poble, amb el seu cosí Rashid, feia ja dos anys. Però les paraules de l’eunuc la transportaren més enllà, on mai havia imaginat que una dona podia arribar. La cara de l’eunuc canvià a l’instant. Els seus ulls estaven fixos en el ventre de la noia: tota la roba era xopa. “¡Ajuda’m, eunuc, porta’m un altre sari, que el xa no se n’adoni del que he fet! ¡Oh, Totpoderós, perdona’m!” Massa tard: l’Abdullah observava l’escena des de feia estona. La misteriosa reacció del cos de la Fàtima l’havia deixat perplex. Que una dona pogués excitar-se fins aquells extrems sense haver-la tocat era més que un do Diví, era una benedicció, un miracle. El xa se n’enamorà a l’instant. Li besà els llavis amb tendresa i li demanà que fos la seva esposa. La Fàtima, que havia cregut que la seva reacció li duria la mort, va acceptar la petició.
El xa la va prendre en sagrat matrimoni una setmana després, amb una festa que durà set dies, i en la qual va beneir tots els parents de la Fàtima per deu generacions. La nit del darrer dia de celebració l’Abdullah xiuxiuejà a la Fàtima tot de fantasies que feia anys havia creat dins la seva ment de jove turmentat. Va aprendre a excitar-la nit rere nit, fins que va atrevir-se a tocar-la amb les seves pròpies mans, a poc a poc. L’Abdullah i la Fàtima trobaren la felicitat divina que cap dels seus avantpassats no hauria ni tan sols imaginat, i la seva alegria es veié augmentada amb l’arribada de sis fills i tres filles.
Once upon a time, in a very far-off land, there was a boy, and there was a girl too. They had been happy together until the day it hit them: they were actually bored of playing alone. One rainy afternoon a little girl got lost of her path and passed the boy and the girl. She asked them why were they so sad. When she heard the answer she decided to join them. But the thing was that the boy and the girl were so used to play alone that they didn't know how to include the little girl into their games. They smiled to her, and they kissed her goodbye. And the little girl went away to find her path again.
Després de passar uns mesos desplaçant-se a quatre grapes, la Nena es va atrevir a posar-se dreta. Primer ho va fer agafant-se amb força al sofà, a la cadira, a la taula... i així anava fent, amb una nova perspectiva de l'entorn que coneixia. Tot li semblava nou, menys gran del que es pensava, més a l'abast. La nova posició li mostrava un munt de coses interessants que abans no veia: les figuretes de dalt la taula, els llibres dels prestatges, la gàvia del canari... Va començar a caminar cap a tots aquells nous tresors, això sí, sempre agafada a la taula, a la paret, o a les mans de la mama. Quan es deixava anar un segon de no res, perdia l'equilibri i acabava asseguda a terra, plorant de ràbia més que no pas de dolor.
Vet aquí que un dia la Nena va decidir que, per poder agafar allò que tant desitjava, havia de deixar-se anar, trepitjar amb fermesa, i caminar, caminar, caminar... Va agafar aire i, després de caure unes quantes vegades i de contenir les llàgrimes, va aconseguir aguantar l'equilibri tota sola. Un somriure de satisfacció li va il·luminar els ulls. Aquell dia es va adonar que caminar sola té les seves recompenses.
Calor: La teva mà a un centímetre del meu melic. Fred: Obro els ulls, no hi ets. Calor: Em mires a través d'una multitud. Fred: Obro els ulls, no hi has estat mai. Calor: La trucada esperada en el moment oportú.
La Natàlia somia amb un príncep blau. En els seus somnis, el veu arribar sobre un cavall, amb l'armadura lluent sota el sol primaveral. Quan el príncep desmunta i es treu el casc, els seus ulls tenen aquella espurneta inconfusible: és ell. La Natàlia tremola quan el sent pujar les escales de la torre on el rei l'ha confinada. El soroll de les botes sobre la pedra freda és cada cop més proper... Fins i tot pot sentir l'alè del seu príncep blau. Una gota de suor li llisca a la Natàlia sota la roba. "¡Ja és aquí!", pensa, neguitosa. El cavaller s'inclina sobre la princesa adormida, la mira amb tendresa... i va cap a la nevera a agafar-se una cervesa.
Alliberada, per fi, havent mort els monstres que em conduïen a l'abisme.
La veritat és una dura tria, però duu de la mà la pau.
El preu de l'amor és alt. Em presento despullada davant teu.
Sóc el que veus.
He tornat a néixer.
Fosc.
No veig la sortida. ¿Camí? ¿Quin camí?
¿M'he perdut? ¿On sóc?
Crido. La meva veu s'ofega en el buit,
buit que m'envolta, m'escanya,
em xucla.
Olors que retornen i tornen a marxar.
Una mirada, ¿pena o menyspreu?
Rebuig. Distància.
El somriure dibuixat.
Sempre a punt,
allunyant compassions.
Puc volar. Al metro, al sofà, al despatx. Tanco els ulls i sóc al teu costat. El temps s’atura. Puc tornar a sentir la punta dels teus dits rere la meva orella. La pressió tímida dels teus llavis al meu coll. Tinc el cor a l’estómac. ¿Quants anys han passat? ¿Encara em penses? Recordo el darrer cop que ens vam mirar als ulls. Plovia. Jo marxava per no tornar. Almenys això m’agradava pensar. Tan sols una paraula, que va quedar a mig camí entre la teva intenció i la meva decisió.
Sóc dalt d’un avió, camí de casa. Torno, malgrat la meva promesa. Torno amb l’esperança de recuperar aquella paraula perduda. Potser faig tard...
El fil musical dispersa els meus pensaments. L’apago. M’estimo més deixar volar la imaginació, cap a tu, cap al moment en el qual obriràs la porta i... ¿I?
M’he quedat adormida mentre retiraven les safates del sopar. Miro per la finestra. La immensa foscor que ens envolta m’espanta. Falten encara set hores per tornar a sentir la teva veu. ¿Has oblidat tu la meva? Intento passar l’estona llegint. No em puc concentrar. Millor torno a dormir, el temps passa més ràpid...
T’he somiat. Ho faig sovint. Veig els teus ulls rere la finestra del taxi, sota la pluja. Veig els teus llavis sense so. Llavors em desperto suant. No hauria d’haver marxat. Ho hauríem d’haver intentat. No vaig tenir prou valor. Vaig triar fugir. Fugir de tot. Fugir de mi. I ara torno amb la cua entre cames. Sento que he fet tard.
Turbulències. Em sento com en una muntanya russa. Ens fan cordar el cinturó, un cinturó de seguretat que només serveix perquè puguin identificar els nostres cossos en cas d’accident... Quines coses de pensar. Tot anirà bé no pensis en accidents explosions aterratges forçats caigudes en picat a l’oceà supervivents perduts en una illa deserta o dalt d’una muntanya nevada menjant-se les restes dels que no han tingut tanta sort... No pensis en Boings 747 no pensis en Concordes. No hi pensis no hi pensis concentra’t vola vola vola vola vola... Tanco els ulls: sóc a Barcelona, fa sol, la gent camina de pressa, com sempre. La Rambla està radiant. La ciutat m’ha enyorat, es nota. Tot està igual i, alhora, tot és tan diferent...
En tan sols una hora aterrarem. Una hora, encara. Puc imaginar l’expressió del teu rostre quan em vegis. Puc llegir-te el pensament. Sé que faig tard. Potser obre ella la porta. ¿Hi ha una ella? ¿Se sembla a mi?
M’encanta el cop d’aire calent de l’aeroport. Sóc a casa. Finalment. Corro a buscar un taxi. Passaré primer per casa dels pares. És un quart de cinc de la tarda. Sé que faig tard, però ho he d’intentar...
Veig passar els carrers com en una escena de persecucions de Hitchcock. Semàfors, senyals, edificis. Ambulància, dona amb cotxet, camió descarregant, gos sense amo ensumant un arbre. El portal de casa. Tres quarts de cinc.
Petons i abraçades; retrets de la mare: “Mira que no escriure ni una sola vegada...”; retrets del pare: “¿Per què no has avisat que tornaves?” Necessito una dutxa, urgentment. L’aigua calenta s’emporta la por. M’aclareix els pensaments. Potser encara hi sóc a temps.
Dos quarts de sis. Agafo el cotxe del meu pare. Entro a l’autovia i em planto en menys de mitja hora a casa teva. ¿Encara és casa teva? Aviat ho sabré. Pico al timbre. Ningú no contesta. Torno a picar. Silenci.
Tres quarts de sis. Una veïna surt i aprofito per entrar. Vaig directament a la teva bústia. No hi ha etiqueta, cap nom, res que m’ajudi a decidir si m’espero una estona més o marxo. Sona el meu mòbil: el meu editor. No l’agafo. ¿Què faig? ¿T’espero? ¿Me'n vaig? Llanço una moneda a l’aire.
Les nou. Comença a fer-se fosc. No em queden ungles per mossegar. En tota aquesta estona que fa que t’espero he inventat desenes de motius pels quals no has arribat encara: quan vaig marxar et va tocar la loteria i et vas comprar una illa al Carib; de sobte vas descobrir que la teva passió oculta era l’espai exterior, i t’has fet astronauta; potser un dia et vas despertar i...
S’ha fet la llum al portal. M’espanto. No m’havia adonat que era a les fosques. Entra una dona. Té un nen d’uns dos anys agafat de la mà. Em mira. “¿Espera algú? ¿Puc ajudar-la?” El nen té els teus ulls. “No, gràcies. Se m’ha fet tard”.
Esta noche he vuelto a soñar lo mismo: corría por el paseo Valldaura en pijama, me dolían los pies descalzos, el frío helaba mis mejillas. Miraba atrás todo el tiempo, creo que huía de algo, o de alguien, corría y corría, no sentía los dedos de las manos ni de los pies. Llegaba a casa y me metía en la cama. Y luego nada más... Tengo que contárselo a la psicóloga...
Como cada mañana, Sofía anotaba en su diario lo que había soñado. Había adquirido la costumbre a los doce años, cuando su hermana le regaló el primer diario. Aún lo conservaba, junto a los que lo siguieron, en el tercer estante de su biblioteca personal. En cada uno de sus diarios dedicaba unas líneas al mundo onírico que la atormentaba por la noche. Sofía dormía mal a menudo. Tenía sueños extraños que siempre recordaba al día siguiente, por más que su psicóloga, Vera, había probado con ella distintas técnicas para evitarlo. Nada. Era incapaz de escapar de sus sueños.
De todos modos, aquella mañana iba a ser distinta. Aunque ella no lo sabía aún, aquel día iba a cambiar el curso de su historia. Los acontecimientos esperaban agazapados entre los árboles de la calle, tras los escaparates del paseo en el que vivía, pero ella no podía verlos todavía.
Salió de su casa como de costumbre a las ocho y media para ir al parking en el que dejaba su Ford Focus negro matrícula 2605-RSB. Adoraba su coche. Le había costado conseguir un modelo tan antiguo, pero se salió con la suya a fuerza de tozudez. La concesionaria le aseguraba que el modelo Focus había quedado obsoleto, que ya no se fabricaba. Le ofreció la nueva gama de vehículos mejores y con más prestaciones, pero ella lo tenía claro: tenía que ser aquel. Finalmente, lo encontró en una pequeña concesionaria de barrio en Córdoba, tal como ella lo quería, así que se lo llevó. Acostumbraba a salirse con la suya desde muy jovencita.
De camino a la editorial recibió una llamada que no tuvo tiempo de contestar. Pensó que se encargaría de ello más tarde y siguió conduciendo. Últimamente el tráfico en Barcelona se había vuelto insufrible. El Ayuntamiento había prescrito la orden de repartir los días de la semana de un modo más o menos satisfactorio para todo el mundo de manera que el aire volviera a ser respirable: la solución había sido asignar los días de circulación por colores, ya que el método de pares e impares había dejado de ser efectivo cuando el número de coches en circulación había sobrepasado lo recomendable para la supervivencia humana. Así que los lunes circulaban los coches rojos (y toda su extensa gama de tonalidades), los martes, los coches azules y violetas, los miércoles, los verdes y los amarillos, los jueves, los blancos (y tonalidades plateadas, grises y similares), los viernes, los negros (y marrones, si es que alguien podía tener un coche de semejante color), y los fines de semana se prohibía la circulación a cualquier vehículo de tracción no humana. Después de cinco años de haber puesto en práctica este novedoso sistema, Barcelona volvía a ser casi sana.
Así pues, era viernes el día en que la vida de Sofía iba a cambiar.
Espeluznante. Es la única palabra que se me ocurre para definir el cuadro que veo todas las noches antes de dormirme y todas las mañanas al despertar. Lo pintó un amigo hace ya bastante tiempo. Lo hizo como trabajo de fin de curso en la escuela de Bellas Artes. El tema del taller era el sida, muy de moda en los últimos años. Al abrir los ojos con el sonido del despertador martilleando en mi cabeza, descubro cada mañana un cuadro distinto al que vi la noche anterior. Hoy, en el centro de la pintura, he visto una cara entre sombras. Se parecía a ella. Tenía su mirada, incluso su sonrisa. Yo sé que ella me mira desde dondequiera que esté, porque siento sus ojos seguirme a todas partes. Cuando más decaída me encuentro, noto su mano en mi hombro, dándome la fuerza que necesito para terminar el día.
Su muerte no fue justa, si es que se puede decir que haya alguna que lo sea. A los veinticuatro descubrió que el destino le había hecho una mala jugada. Todo ocurrió a raíz de su viaje a Río de Janeiro donde conoció, en pleno Carnaval, a un chico del que no recordaría ni su nombre. Ella no supo entonces que aquella noche de calor y samba entre las sábanas de la cama de un hotel de mala muerte, le iba a costar la vida. Volvió a Barcelona y siguió como siempre, con su pareja semiestable y sus pasiones cotidianas. En la oficina en la que trabajaba conoció a un hombre que le habló de las maravillas del mundo del arte escénico y, sin pensarlo dos veces, se presentó en una productora de su ciudad para pedir un empleo. Pasaba el rato llevando cafés a los escenógrafos, iluminadores y attrezzos, observando, aprendiendo, hasta que un día se ofreció para ayudar a montar un decorado en el que faltaban dos lamparitas de noche. Tenían que ser muy especiales y, por supuesto, originales. Ella cedió las de su casa y fue así como empezó a abrirse paso entre los profesionales. Cuando hubo conocido el teatro desde la tramoya y las bambalinas, decidió traspasar la barrera y llenar el espacio vacío. Conoció a una mujer que le habló de una escuela de arte dramático y corrió a informarse sobre los cursos que ofrecían. Se apuntó a uno de formación de actores en el que aprendió a liberar los miles de personajes que siempre habían estado escondidos en su interior. Ese cursillo le hizo querer ir más lejos; había escogido su carrera: quería ser actriz. Se inscribió a las pruebas de acceso de una prestigiosa escuela de interpretación y las superó sobradamente. Los profesores quedaron pasmados con lo que aquella muchachita que no hacía más de un metro y medio podía dar de sí. Fue entonces cuando la conocí. Era bajita, como yo, con el pelo negro y muy corto, tapado siempre con sombreros de distintos tamaños, formas y colores, a juego con bolsos de igual extravagancia. Su forma de andar, altiva y segura, fue lo que más me llamó la atención al principio. En las clases era ella la que hacía las críticas más constructivas y la primera en ofrecerse voluntaria para los ejercicios y las improvisaciones. En escena era viva, abierta, su ansia de aprender, dar y recibir le salía por cada uno de los poros de su quizá demasiado blanca piel. Tenía la mirada tan expresiva y el cuerpo tan acorde con su mirada que no le hacían falta las palabras para que todos supiéramos lo que sentía y lo que pensaba en todo momento, pero mantenía al mismo tiempo un aura de misterio en su forma de actuar que la hacía más mágica de lo que ya era en la vida real. Los alumnos más mediocres pasábamos por grandes actores porque ella sabía, sin saberlo, cómo sacar fruto de todo lo que la rodeaba. En los ejercicios de expresión corporal que hice con ella como pareja, tenía miedo de tocarla porque su delgadez la hacía parecer tan frágil que con sólo mirarla podía romperse. Sin embargo, era la que más fuerza y coraje demostró siempre.
Cuando empezó a faltar a las clases por visitas al dentista, al dermatólogo y a tantos otros médicos que la examinaron, ninguno de nosotros pensaba que lo que parecía simplemente una mala racha de salud llegara a ser un problema tan grave. Una tarde regresó, después de casi dos meses sin aparecer por la escuela, y nos lo contó: los análisis del ganglio extirpado daban positivo en la prueba del VIH, tenía los anticuerpos del sida. Nos quedamos mudos, helados. Salió a escena después de decir que le había dado miedo explicárnoslo por ese temor al rechazo que sienten todos los afectados por el síndrome. Su temor se tornó alegría al ver que la clase al completo quiso salir a escena con ella cuando el profesor pidió voluntarios para una improvisación. A partir de ese momento empezó la lucha por la vida. Cada nuevo día le parecía un regalo de alguien que no quería que dejase este mundo. Sabía muy bien que una persona es capaz de hacer vida "normal" durante años teniendo los anticuerpos sin desarrollar la enfermedad, pero eso no hacía menos constante el miedo a la muerte. Las visitas a médicos y homeópatas fueron sustituyendo los quehaceres de su día a día, y su asistencia a clase se fue haciendo cada vez más esporádica. De vez en cuando aparecía para decirnos que se iba a Canarias a ver a su médico, el que la trataba con el método de las flores de Bach, aún desconocido por aquel entonces. De esos viajes volvía llena de energía positiva y ganas de hacerlo todo, y volvía a ser la misma de siempre. Pero a los pocos días caía de nuevo en su eterno cansancio y desaparecía de clase otras dos o tres semanas. Así fue pasando el tiempo hasta que una nueva noticia le hizo recuperar la fuerza que siempre tuvo: Mario Gas la quería ver para darle un papel en Martes de Carnaval de Valle Inclán. La euforia que precedió al día del cásting nos devolvió a nuestra compañera tal y como nosotros la habíamos conocido. Sacó de nuevo sus sombreros y sus bolsos, que hacía tiempo que no se ponía, y pareció rejuvenecer. Fue a Madrid a pasar las pruebas y volvió tres días después feliz por haberse codeado con actores de verdad, y por haber trabajado con ellos y no para ellos. Mario Gas no le dio el papel, pero ella había hecho realidad uno de sus sueños. Poco después de volver le anunciaron que había empezado a desarrollar la enfermedad.
Se acercaba el invierno y con él, una nueva etapa, esta vez más dura, de cansancio y revisiones. Tenía que estar en continuo tratamiento médico porque cualquier simple resfriado podía causarle la muerte. Volvió a faltar a clase y cada vez la fuimos viendo menos hasta que se dio de baja definitivamente de la escuela. En noviembre fui a verla a casa de su madre, donde hacía un tiempo que se había trasladado por el cuidado permanente que necesitaba. El día que la vi creí haberme equivocado de puerta. Debajo de sus ropas se escurría una niña de carita hinchada y piel moteada por el sarcoma de Kaposi. Su forma de andar era ahora lenta, cautelosa y encorvada. Apenas podía intuirse el perfil de una sonrisa que había quedado dibujada en sus labios y que permanecería en su rostro hasta el momento de morir. Pasé todo el día con ella. Comimos un poco de pescado con patatas al horno de lo que casi no probó bocado. Le dolía comer. Sentía que la comida le golpeaba el estómago al tragar y prefería beber zumos y agua. El agotamiento se notaba en su voz, en sus movimientos, en su mirada que aún conservaba el brillo de siempre. Hablamos, reímos y recordamos los ejercicios de la escuela de interpretación escuchando un casete de autorelajamiento que ponía a menudo para desconectar del mundo y sentirse viva: “Siente cómo el aire entra por tu piel y te invade. Siente que vives”. Hacer aquel ejercicio me relajó tanto que faltó poco para que me durmiera. Me habló del chico de Río, de los chicos que hubo después y a los que no había contagiado el virus casi milagrosamente. Hablamos de todo un poco, pero lo que ha quedado grabado en mi mente como un estigma fue su racionalidad y serenidad al hablar de la muerte: “Me da rabia pensar que con sólo veinticuatro años tengo que morirme. Pero creo que esta vida nos sirve para aprender de los errores, para hacerlo mejor en la siguiente. Por eso me siento preparada para morir, aunque me dé rabia”.
Murió de neumonía el 16 de diciembre de 1995. El día de su funeral supe que momentos antes de dormirse por última vez confesó haberse equivocado y reconoció no estar preparada para la muerte.
Ahora, cuando miro el cuadro que mi amigo pintó, pienso en ella, y el día quince de cada mes tengo insomnio por la noche porque al salir el sol el dieciséis sé que el día nace con ella. La veo en los atardeceres, en las hojas de los árboles, en las miradas de los niños, en el aire de la mañana, en las caras de la luna... y la echo tanto de menos... No sé dónde reposan sus cenizas, pero su espíritu me acompaña siempre y me inspira muchos de los cuentos que algún día alguien leerá y creerá conocerla tan bien como hubiera querido conocerla yo.
¿Qué se puede hacer en prisión con treinta años de condena por delante? En tantos años, en tantas horas que se desgranan minuto a minuto, segundo a segundo, ocupas la mente en escapar a campos abiertos, bañados de verde, rojo y amarillo, a océanos infinitos donde refrescar los pensamientos, mientras los ojos te devuelven al frío de los barrotes y la oscuridad de la celda. A los cinco años ya conoces a gente, mucha gente, todos inocentes, según ellos, pero capaces de matarte por un paquete de cigarrillos. Ocupas cada segundo de tu eternidad en no contar los días que te quedan por cumplir, y te vuelcas en tareas pesadas o muy meticulosas para que el tiempo pase más rápido. Pero treinta años son muchos años, y cuando llevas la mitad de tu condena comiendo basura y durmiendo en un camastro duro y frío, te pasan por la mente mil formas de acabar con tu vida. En veinticinco años he probado a colgarme, cortarme las venas, ahogarme en el cubo de fregar, envenenarme… y sigo vivo, con cinco años de soledad por delante encerrado en esta jaula. Cinco años en los que ya no culparé a nadie por mi condena, en los que ya ni siquiera tendré remordimientos por lo que hice. Cinco años de transición entre lo que he hecho hasta hoy y lo que pienso hacer cuando sea libre.
Qué era amar. Sin saber realmente qué era amar. Había aprendido el significado propio del verbo sin saber realmente qué era amar. Me iba a enseñar a volar cuando yo ya había aprendido el significado propio del verbo sin saber realmente qué era amar. Antes de haber conocido al hombre que me iba a enseñar a volar, cuando yo ya había aprendido el significado propio del verbo sin saber realmente qué era amar, encontré la muerte.
Som en una ciutat qualsevol. Una gran ciutat, una metròpoli. Cotxes i clàxons, caminars dinàmics, coordinats en una mena de coreografia natural... brugit habitual de dilluns a dos quarts de vuit del matí. En un semàfor una multitud espera. Algú mira impacient el rellotge. Una dona aprofita per fer un cop d’ull ràpid a la seva agenda. Una altra badalla tapant-se la boca amb la mà, gest inconscient realitzat amb parsimònia. L’home de la jaqueta verda mira sense veure’l el ninotet vermell que li barra el pas, mentre el seu pensament es perd en les paraules de la seva dona abans de sortir de casa. No devia parlar seriosament... ¿Oi que no? El semàfor canvia. La multitud reprèn la coreografia amb pas àgil. Deu minuts després l’home del semàfor arriba a l’oficina. Entra el seu despatx. Penja la jaqueta a l’armariet que hi ha darrere del seu escriptori. Engega l’ordinador i va cap a la màquina del cafè, al final del passadís, amb pas decidit, li ha canviat la cara, sembla segur d’ell mateix. No pot ser que parlés seriosament, no pot ser. Ho dec haver entès malament. El senyal acústic de la màquina el treu dels seus pensaments. Agafa el got de plàstic i torna al seu despatx. Quan fa tres hores que revisa formularis i respon correus electrònics sona el telèfon. “Hola, amor. No parlaves pas seriosament aquest matí, ¿oi?... Però són vint anys, vint anys, ¿ho entens? Crec que t’estàs precipitant... Tot es pot parlar, ¡sóc una persona raonable, jo! Tot per culpa d’aquests llibres que llegeixes últimament, que t’escalfen el cap... No estic cridant... Vols deixar-me parl... No, espera... esper... ¡Mònica!” L’home abaixa el cap, penja l’auricular, respira profundament i torna a la màquina de cafè. Aquest cop els seus peus semblen pedres, la seva esquena dibuixa una corba que l’obliga a mirar a terra...
A la una de la tarda la multitud torna a envair els carrers. Els restaurants s’omplen i canvia la banda sonora: ara és el dringar dels coberts, el murmuri intermitent. L’home de la jaqueta verda mareja la sopa sense tastar-la. A les tres el cambrer li enretira el plat, intacte. Torna a l’oficina, entra al despatx i es deixa caure a la cadira esperant que passin les hores. A les set apaga l’ordinador, es posa la jaqueta i camina sense rumb pels carrers d’una ciutat que es prepara per acomiadar el dia. Seu en un banc del parc. Sense adonar-se’n, dues llàgrimes solquen la seva cara i van a parar a les seves sabates. Una vella seu al seu costat. “¿Es troba bé, jove? No fa pas bona cara. ¿Li ve de gust una magdalena? Les ha fet la meva néta, és tan maca. Ha vingut aquest matí perquè...” L’home de la jaqueta verda no escolta la vella. Les llàgrimes segueixen lliscant, la vella segueix parlant, la nit cau sobre el banc del parc. L’home s’aixeca, s’acomiada educadament i enfila el carrer, mirant de retardar al màxim el moment de posar la clau a la porta de casa per trobar que de la seva dona tan sols en queda l’olor del perfum que s’ha posat abans de sortir de la seva vida per sempre més.
Quin home més estrany, pensa la vella veient-lo caminar lentament i amb el cap cot. Ni tan sols ha volgut tastar una de les magdalenes de l’Ariadna. La vella s’aixeca amb dificultat, llença les engrunes a un grup de coloms que fa estona que s’esperen, i va cap a casa amb un somriure permanent als llavis. El pis de la vella és petit i fosc. Per arribar-hi ha de pujar cent trenta-quatre esglaons d’una escala estreta que fa olor d’humitat. És el pis on va néixer, on va parir tres fills i on ha vist morir la seva mare i el seu home. Ara hi viu sola. La seva única néta la visita poc, però més del que ho fan els fills. La vella seu a la butaca i acarona el gat, l’única companyia que té. “Avui he conegut un home molt estrany. Plorava, i no ha volgut tastar les magdalenes de l’Ariadna. A tu sí que t’agraden, ¿oi, bandarra?... Té, però només un trosset”. La vella es queda adormida a la butaca acaronant el gat. A mitjanit la desvetlla un malson. Ha vist la Mort: duia una jaqueta verda.
Al matí la vella surt a comprar el diari. No el llegirà. És un costum de quan el seu marit vivia. Després de jubilar-se, l’home gairebé no podia caminar: tota una vida com a classificador a Correus, passant la major part del dia dret, li va causar una mena de gangrena a les cames. La vella li anava a comprar el diari cada dia. Ell el llegia començant per la darrera pàgina, i després en retallava els articles que li semblaven més interessants. Sis anys després de la seva mort, la vella encara li compra el diari cada matí. La quiosquera la coneix de sempre. La seva mare havia anat a escola amb la vella. És com una àvia per a ella. “Bon dia, maca. ¿Com es troba en Gabriel?” La vella li ha fet la pregunta coneixent la resposta. La quiosquera abaixa el cap amb el dolor als ulls. “Els metges diuen que no hem de perdre l’esperança, però jo ja no me’ls crec”. La vella posa amb tendresa la seva mà arrugada sobre el braç tremolós de la quiosquera. Somriu compassiva. “Tot anirà bé, no pateixis”. Llavors fa mitja volta i torna cap a casa pensant en el somni d’aquesta nit... No, no és pas a en Gabriel a qui busca la Mort.
La quiosquera mira el rellotge. ¡Ja són les vuit! El dia li ha passat volant. Comença a guardar els expositors de llibres i pel·lícules, les revistes... Un quart d’hora després ja és a l’autobús. Els seus ulls semblen de vidre. A casa tot està com ho ha deixat aquest matí. En Gabriel és al llit, llegint. La quiosquera prepara el sopar, sense sal, del seu home. Li porta la safata al llit i parlen de com ha anat el dia. Després de la rutina nocturna es fica al llit, amb l’anhel que demà les coses canviïn. Són les tres de la matinada quan el telèfon la desperta amb un ensurt. “Gabriel, desperta. Era el doctor: ja tenen el cor. Agafo les teves coses mentre et vesteixes. L’ambulància serà aquí en deu minuts”. A la sala d’espera el temps sembla aturar-se. La quiosquera no sap com fer passar els minuts, les hores. No hi ha ningú més allà. El silenci és fred, li fa posar de punta els pèls del clatell. Una infermera la desperta amb un cafè i un somriure. “Tot ha anat bé. El seu marit ja és a l’UCI. ¿El vol veure?” La quiosquera s’abraça a aquella que li ha dut el cafè carregat d’esperança.
Cinc dies després torna a obrir el quiosc. Dóna la bona notícia a la vella, i a la portera de l’edifici que té davant per davant, i al cambrer del bar on pren sempre el tallat de les onze. El bar és més ple que de costum i ha de seure a la barra. Al seu costat, una dona grassa llegeix un llibre. ¿Quant de temps fa que ella no llegeix un llibre sencer? La dona grassa sent uns ulls clavats a la seva lectura i aixeca la mirada. Es creua amb els ulls de la quiosquera, que li regala un somriure. “¿És bo? El llibre, vull dir”. La dona grassa mira la tapa i afirma amb seguretat: el millor que he llegit fins ara. La quiosquera llegeix el títol, somriu. “Me n’he d’anar. Ha estat un plaer”. La dona grassa torna a la lectura: La vida després del matrimoni.
Llevaba una semana siguiendo la dieta del Doctor Craig a base de unas pastillas adelgazantes color rojo sangre, y realmente eran todo un éxito. No es que yo considerase que estaba gorda, algún quilito de más sí tenía, pero la verdad es que empecé la dieta porque el doctor me aseguró que conseguiría el cuerpo que necesitaba para que Harry, el bruto insensible con el que me casé, al fin se fijara en mí. Estaba distante, en la cama ni siquiera me tocaba. Sus repetidas ausencias me hacían imaginar que había conocido a otra, y eso me acabó de convencer para empezar la dieta. En tan sólo siete días perdí las cartucheras, y en dos semanas tuve que cambiar mi vestuario: necesitaba tres tallas menos de las que había usado hasta el momento. A la tercera semana mis senos empezaron a menguar, y eso me fastidió. Siempre he estado muy orgullosa de mis voluptuosos pechos.
Empecé a preocuparme el día en que mis sujetadores quedaron tristemente vacíos, y vi que donde habían convivido siempre mis dos queridas tetas, empezaba a asomar un vello puntiagudo y molesto. Fui a ver al doctor y no pareció sorprenderse de los resultados de las pruebas. Incluso me pareció ver una sonrisa de satisfacción en sus labios.
Una tarde, en la ducha, me encontré un tumor en la entrepierna. Me alarmé. Estaba segura de que las pastillas eran la causa de mi recién desarrollado cáncer de matriz –¿he dicho ya que soy hipocondríaca?–, pero no quería sacar las cosas de contexto y volví a visitar al doctor. No me atendió, estaba ocupado con otro paciente, y ninguno de sus colegas podía atenderme.
Me fui a casa asustada. Harry no estaba. Era extraño porque en la tele había fútbol. Me quedé dormida en el sofá, y al llegar mi marido me despertó para que le preparase la cena. Después de cenar me di un baño, y al mirarme en el espejo descubrí con horror que el tumor no era tal, sino un muy bien definido miembro masculino, incluso tenía las dos cositas colgando llenas de pelos. Mi cara parecía la de un camionero, y en el revés de mis manos había una mata de asqueroso pelo negro.
Salí corriendo desnuda del cuarto de baño, y me encontré a Harry desnudo, con una sonrisa de oreja a oreja, en su mano una pastilla rojo sangre, mostrando orgulloso unos pechos de mujer 10 y unas piernas largas y lisas que cualquier top model hubiera deseado.
