Fasten your seatbelts

Puc volar. Al metro, al sofà, al despatx. Tanco els ulls i sóc al teu costat. El temps s’atura. Puc tornar a sentir la punta dels teus dits rere la meva orella. La pressió tímida dels teus llavis al meu coll. Tinc el cor a l’estómac. ¿Quants anys han passat? ¿Encara em penses? Recordo el darrer cop que ens vam mirar als ulls. Plovia. Jo marxava per no tornar. Almenys això m’agradava pensar. Tan sols una paraula, que va quedar a mig camí entre la teva intenció i la meva decisió.

Sóc dalt d’un avió, camí de casa. Torno, malgrat la meva promesa. Torno amb l’esperança de recuperar aquella paraula perduda. Potser faig tard...

El fil musical dispersa els meus pensaments. L’apago. M’estimo més deixar volar la imaginació, cap a tu, cap al moment en el qual obriràs la porta i... ¿I?

M’he quedat adormida mentre retiraven les safates del sopar. Miro per la finestra. La immensa foscor que ens envolta m’espanta. Falten encara set hores per tornar a sentir la teva veu. ¿Has oblidat tu la meva? Intento passar l’estona llegint. No em puc concentrar. Millor torno a dormir, el temps passa més ràpid...

T’he somiat. Ho faig sovint. Veig els teus ulls rere la finestra del taxi, sota la pluja. Veig els teus llavis sense so. Llavors em desperto suant. No hauria d’haver marxat. Ho hauríem d’haver intentat. No vaig tenir prou valor. Vaig triar fugir. Fugir de tot. Fugir de mi. I ara torno amb la cua entre cames. Sento que he fet tard.

Turbulències. Em sento com en una muntanya russa. Ens fan cordar el cinturó, un cinturó de seguretat que només serveix perquè puguin identificar els nostres cossos en cas d’accident... Quines coses de pensar. Tot anirà bé no pensis en accidents explosions aterratges forçats caigudes en picat a l’oceà supervivents perduts en una illa deserta o dalt d’una muntanya nevada menjant-se les restes dels que no han tingut tanta sort... No pensis en Boings 747 no pensis en Concordes. No hi pensis no hi pensis concentra’t vola vola vola vola vola... Tanco els ulls: sóc a Barcelona, fa sol, la gent camina de pressa, com sempre. La Rambla està radiant. La ciutat m’ha enyorat, es nota. Tot està igual i, alhora, tot és tan diferent...

En tan sols una hora aterrarem. Una hora, encara. Puc imaginar l’expressió del teu rostre quan em vegis. Puc llegir-te el pensament. Sé que faig tard. Potser obre ella la porta. ¿Hi ha una ella? ¿Se sembla a mi?

M’encanta el cop d’aire calent de l’aeroport. Sóc a casa. Finalment. Corro a buscar un taxi. Passaré primer per casa dels pares. És un quart de cinc de la tarda. Sé que faig tard, però ho he d’intentar...

Veig passar els carrers com en una escena de persecucions de Hitchcock. Semàfors, senyals, edificis. Ambulància, dona amb cotxet, camió descarregant, gos sense amo ensumant un arbre. El portal de casa. Tres quarts de cinc.

Petons i abraçades; retrets de la mare: “Mira que no escriure ni una sola vegada...”; retrets del pare: “¿Per què no has avisat que tornaves?” Necessito una dutxa, urgentment. L’aigua calenta s’emporta la por. M’aclareix els pensaments. Potser encara hi sóc a temps.

Dos quarts de sis. Agafo el cotxe del meu pare. Entro a l’autovia i em planto en menys de mitja hora a casa teva. ¿Encara és casa teva? Aviat ho sabré. Pico al timbre. Ningú no contesta. Torno a picar. Silenci.

Tres quarts de sis. Una veïna surt i aprofito per entrar. Vaig directament a la teva bústia. No hi ha etiqueta, cap nom, res que m’ajudi a decidir si m’espero una estona més o marxo. Sona el meu mòbil: el meu editor. No l’agafo. ¿Què faig? ¿T’espero? ¿Me'n vaig? Llanço una moneda a l’aire.

Les nou. Comença a fer-se fosc. No em queden ungles per mossegar. En tota aquesta estona que fa que t’espero he inventat desenes de motius pels quals no has arribat encara: quan vaig marxar et va tocar la loteria i et vas comprar una illa al Carib; de sobte vas descobrir que la teva passió oculta era l’espai exterior, i t’has fet astronauta; potser un dia et vas despertar i...

S’ha fet la llum al portal. M’espanto. No m’havia adonat que era a les fosques. Entra una dona. Té un nen d’uns dos anys agafat de la mà. Em mira. “¿Espera algú? ¿Puc ajudar-la?” El nen té els teus ulls. “No, gràcies. Se m’ha fet tard”.