El pit-roig

Un pit-roig a la branca d'un arbre.
Em mira. Canta. M'arrenca un somriure.
Vola cap a mi.
Se'm posa a l'espatlla.
Somric, emocionada.
Comença a picar-me, amb el bec.
Primer suaument, com si em besés.
Llavors m'ataca, pica més fort, em fa mal.
El vull apartar. No puc treure-me'l de sobre.
Em fa mal.
Molt de mal.

M'he despertat suant. Plorant. Espantada.

Good bye, past

And then honey became poison.

I'm walking forward again.

You can't hurt me anymore.

Tardor

Cafè sense sucre.

He perdut el teu somriure.

¿I demà?

Too much love will kill you

M'ofega
m'estreny
no puc respirar.

Crida dins meu
vol sortir
vull que surti.

Creix
no sé si podré
contenir-lo molt més.

So much love inside...
yet you don't want it.

Soledat

Tengo una soledad
tan concurrida
"Rostro de vos", Mario Benedetti

Imatges. Records. Maleïda memòria.
Si pogués regravar-la,
fer-me'n una a mida. Amb un passat alegre
rialles i abraçades
sense dolor, sense odi.

Allò que respirem no sempre és saludable.
Malgrat tot, és la flama que encén aquestes lletres
els dóna un nou alè
i les converteix en versos.
Versos tristos, tanmateix.

Miro al meu voltant. Ningú no omple l'aire
que moc en passar
ningú no fa sonar les cordes
d'aquella guitarra que un dia algú va tocar per a mi.
El te es refreda, el llit s'eixampla,
els papers s'amunteguen i jo,
dibuixant amb esforç un somriure,
m'assec a mirar la finestra com plora.

No vull convertir-me en estàtua de sal.

Fantasmes

Cada nit un nou malson.
Cada dia una carrera per sortir-ne.
Les proves són cada cop més dures.
Ja no sé si vull seguir lluitant.

Els monstres m'aferren amb força.
M'estiren, em lliguen, em torturen.
Sembla que em vencen aquest cop.
Han guanyat la batalla.

Vull obrir els ulls
vull que no hi siguin
vull cridar que no sóc com ells
que no m'esquitxaran amb el seu odi.

Jo trio el meu camí
lluny de la foscor
lluny de la ràbia
lluny del dolor.

Quan ja no hi sigui

¿Què en serà, de mi, quan ja no hi sigui?
¿Com serà la vida sense mi?
¿Enyoraré les flors,
la llum que avui em desperta?
¿La pluja de tardor,
les nits de lluna plena?

¿Qui dirà el meu nom, quan ja no hi senti?
¿Com sabré que em crides si no hi sóc?
¿M'enyoraràs la veu,
l'alè que avui et dedico?
¿Les mans sobre el teu cos,
els dits que ara t'aprenen?

¿Com serà el meu món, quan jo li falti?
¿Com caminaré pels seus racons?
¿Enyorarà el meu pas,
el trepitjar solemne?
¿L'amor s'esvairà
quan se m'aturi el cor?

Fortuna

Afortunat aquell que de la pèrdua en fa guany.
Afortunat aquell que del dolor en fa experiència.
Afortunat aquell que veu flors enmig dels rostolls,
aquell que s'aixeca quan cau,
aquell que somriu quan diu adéu.
Afortunat aquell que no perd mai l'esperança.

La vida

Cada llàgrima és una lliçó apresa.
Cada lliçó apresa, un pas endavant.
Cada pas endavant, una nova experiència.
Cada nova experiència, una llàgrima.

You and I

I want you
You want me
We can't
We musn't
We did
I love you
You love me
We shared
We won
We broke
I miss you
You miss me
We care
We live
We learn

Conquering you

I sailed the depth of your eyes

and got lost on your skin and your hair.

I drunk the forbiden water

yet got fed from your lips.

I raised my flag upon you.

This is home now.

Si n'hi hagués prou amb estimar-nos

Si la nit no m'hagués pres la teva mirada,

si la vida durés més que un instant,

si un somriure no encengués aquesta flama.

Si el meu cor em donés per fi una treva,

si poguéssim caminar sense aturar-nos,

si la teva mà encara fos dins la meva.

Si n'hi hagués prou amb estimar-nos...

Mirades

Em mires.
Et miro.
La mires.
Et mira.
Em mira.
La miro.
Us miro.
Ens mires.
Ens mira.
Ens mira.
Ens mira.

À la dérive

Bateau à la dérive.
Sans des voiles, sans des rames, sans une route.

Il y a de l'eau qui filtre.
Lentement.

Très lentement,
mais elle filtre, quand même.

Ni fred ni calor

Calor: La teva mà a un centímetre del meu melic.
Fred: Obro els ulls, no hi ets.
Calor: Em mires a través d'una multitud.
Fred: Obro els ulls, no hi has estat mai.
Calor: La trucada esperada en el moment oportú.

He mort el llop

Alliberada, per fi, havent mort els monstres que em conduïen a l'abisme.
La veritat és una dura tria, però duu de la mà la pau.
El preu de l'amor és alt. Em presento despullada davant teu.
Sóc el que veus.
He tornat a néixer.

No-res

Fosc.
No veig la sortida. ¿Camí? ¿Quin camí?
¿M'he perdut? ¿On sóc?
Crido. La meva veu s'ofega en el buit,
buit que m'envolta, m'escanya,
em xucla.
Olors que retornen i tornen a marxar.
Una mirada, ¿pena o menyspreu?
Rebuig. Distància.
El somriure dibuixat.
Sempre a punt,
allunyant compassions.

Dins el meu cor,
el no-res.

Massa tard

Quan tot sembla llum
i res no t'ofega,
apareix la por
el dubte batega.

No sents una veu
que bé t'aconsella:
"Deixa passar el temps,
no corris, espera".

Ara és massa tard,
i mires enrere.
Ja no tornarà
la llum a ser el que era.