La Nena

Després de passar uns mesos desplaçant-se a quatre grapes, la Nena es va atrevir a posar-se dreta. Primer ho va fer agafant-se amb força al sofà, a la cadira, a la taula... i així anava fent, amb una nova perspectiva de l'entorn que coneixia. Tot li semblava nou, menys gran del que es pensava, més a l'abast. La nova posició li mostrava un munt de coses interessants que abans no veia: les figuretes de dalt la taula, els llibres dels prestatges, la gàvia del canari... Va començar a caminar cap a tots aquells nous tresors, això sí, sempre agafada a la taula, a la paret, o a les mans de la mama. Quan es deixava anar un segon de no res, perdia l'equilibri i acabava asseguda a terra, plorant de ràbia més que no pas de dolor.

Vet aquí que un dia la Nena va decidir que, per poder agafar allò que tant desitjava, havia de deixar-se anar, trepitjar amb fermesa, i caminar, caminar, caminar... Va agafar aire i, després de caure unes quantes vegades i de contenir les llàgrimes, va aconseguir aguantar l'equilibri tota sola. Un somriure de satisfacció li va il·luminar els ulls. Aquell dia es va adonar que caminar sola té les seves recompenses.

2 comentaris:

David ha dit...

Clar. I es pot menjar tot el pastís sense haver de repartir-lo. ;-)

llenguaddicta ha dit...

Ni repartir-lo, ni compartir-lo. El pastís el vol per a ella soleta.