Bellesa efímera

Fa molts i molts anys, quan no existien els colors, un cuc molt trempat va pensar que la vida en gris era massa avorrida, i tot decidit es va posar en marxa: se'n va anar a buscar els colors. Pel camí va creuar-se amb un munt d'animals que se n'apartaven: "Ets fastigós", li deien uns, "Mite'l, com s'arrossega, quina pena", deien uns altres. Quan feia una setmana que viatjava trist i sense esperança, esgotat de tant de voltar món, va estirar-se a fer una becaina. En despertar-se es va trobar atrapat dins una cova molt estreta i molt fosca. Va intentar sortir-ne, va empènyer amb totes les seves forces, va mossegar, va cridar, però no hi va haver manera d'escapar. Quan ja pensava que moriria allà dins va començar a sentir un pessigolleig a l'esquena. No arribava a veure què era, perquè el lloc era tan estret que amb prou feines es veia la cua. El pessigolleig es va fer més i més intens. L'espai s'estretia més encara, com si hi hagués algú allà dins amb ell, just darrere seu. Aleshores va començar la picor al cap, i al cos, i va veure com de la panxa li sortien unes potes primetes primetes. Amb les potes es va poder tocar el cap i hi va trobar unes antenes. El pobre cuc estava espantadíssim, no entenia què li estava passant. Unes hores més tard va veure una escletxa de llum i va mirar d'anar-hi ajudant-se amb les potes. Quan per fi va tornar a respirar aire pur, va sentir bategar rere seu. Es va girar, però no hi havia ningú amb ell. Va tornar a sentir bategar, i aquest cop es va adonar que era ell qui feia el sorollet. Va somriure cofoi: a l'esquena hi tenia dues enormes ales de mil colors. Tot content el cuc va volar pertot i va saludar els molts animalons que abans havia trobat al seu pas. Ara tots ells l'envejaven perquè era bell i lliure, perquè els seus colors els alegraven la vida. De sobte, el cuc va trobar-se cara a cara amb el mussol, qui li va dir: "Ja no ets un cuc. Ara ets una papallona. Tothom et lloa i s'alegra de veure't, però escolta'm bé: la bellesa és efímera. Viu al màxim les hores que et queden, no perdis el temps. Gaudeix de tot el que t'envolta, olora les flors com si fos l'últim cop que ho fas, perquè potser ho serà". El cuc no va parar gaire atenció a les paraules del mussol, no feia res més que mirar-se les ales. Com que estava cansat de tantes emocions, es va estirar una estona sobre una fulla a descansar. Les hores van passar i el cuc no tenia ganes de llevar-se. Va pensar que una estoneta més no li faria cap mal: va fer mitja volta i va seguir dormint. Quan va arribar la nit, va anar a fer un tomb pel bosc. Però aquest cop ningú no parlava amb ell, ningú no se'l mirava, ningú no li deia com n'eren de maques les seves ales. De nit, els seus colors s'esvaïren. El cuc es va entristir tant que va passar la nit plorant. Al matí, amb els primers raigs de sol, se sentia feble, incapaç de moure les ales. Va sentir que la vida s'escapava del seu petit cos, i va recordar, penedit, les paraules del mussol mentre els seus ulls es tancaven per sempre més.

2 comentaris:

initiatio ha dit...

Però al matí, amb els primers raigs de sol, s'hauria d'haver adonat que no havia perdut els colors, no?... O era una d'aquestes papallones que només viuen un dia? Pobre cuc...
És cert que la bellesa física és efímera, així com moltes altres coses que valorem tant: la passió, per exemple, o la felicitat. Jo crec que cap de les dues coses és eterna. Crec que són l'inici de coses més grans i importants: la passió du a l'amor vertader; la felicitat, a l'harmonia, la pau, la serenitat, el benestar...

llenguaddicta ha dit...

No sé, la passió no sempre es converteix en amor vertader desgraciadament... Hi ha passió que sencillament s'esfuma i no deixa res, n'hi ha que malgrat no esfumar-se no esdevé amor, o com a mínim no d'aquell que en dius vertader. Hi ha passió que no s'esvaeix, i que a més fa mal quan la sentim. N'hi ha que, per desgràcia, es reforça amb una mirada, una mà a la galta, un "a reveure". La passió és mala companya de viatge quan no la sabem gestionar.

Quant a la felicitat, diuen que és una manera de viure més que no pas un estat. Vaig ser feliç un cop. I el més curiós és que mentre n'ets, no t'adones que n'ets, però quan deixes de ser feliç llavors et cau la bena i enyores aquella sensació que t'omplia el cor.

Serenitat és el que busco ara. El cuc pateix una transformació que el converteix en un insecte preciós, però les papallones desapareixen tard o d'hora. I aquesta està a punt de fer-ho.