El xa

Aquella nit d’estiu el xa Abdullah tenia una nova candidata a formar part del seu harem: la Fàtima, una dolça noieta de disset anys, amb la pell bruna i encara immaculada, el pare de la qual donava així per tancats els comptes pendents amb sa excel·lència. Com cada nit de lluna plena, el xa convocava a la seva cambra una jove verge i la feia passar una prova. Una estona abans de mitjanit, l’eunuc encarregat de vigilar l’harem acompanyava la noia a la cambra reial, on calia preparar-la per a l’acte sexual complint el precepte extravagant del xa: excitar-la fins a fer-la estremir.


Aquesta particularitat del monarca venia de temps enrere, quan era un vailet. Certa nit de pleniluni havia observat, amagat rere un tapís de la cambra dels seus progenitors, la crueltat amb la qual el seu pare muntava la seva mare: unes breus i espasmòdiques sacsejades, un gemec apagat i uns roncs gairebé instantanis al costat de la dona, qui, en els pocs minuts que durà l’escena, havia restat quieta com una estàtua de les que ornaven el llac de palau, i en un silenci esfereïdor. Aquell desafortunat espectacle li provocà, anys després, una impotència que es resistí a tots els ungüents, remeis i olis que el sanador reial va inventar per a guarir-lo.


A l’edat de vint anys, forçat per la por de no tenir descendència, l’Abdullah accedí a rebre un savi del país veí, de qui es deia que havia fet miracles en aquesta matèria a molts altres indrets. Havent examinat acuradament les parts més nobles de l’Abdullah, el savi inicià un interrogatori sobre el seu passat, la seva infantesa, la relació amb el seu pare, amb la seva mare... Quatre hores passaren fins que el metge digué, triomfant, que la impotència del xa tenia remei: havia de fer excitar la dona amb la qual volgués consumar l’acte sexual. Si observava durant una estona el seu eunuc tocant i besant la noia triada, se li reactivaria el desig i es materialitzaria en erecció. El xa va posar en marxa la recomanació del savi aquella mateixa nit. Des de llavors, es va convertir en espectador de les peripècies del seu eunuc per excitar-li les donzelles.


La Fàtima tremolava de por asseguda al llit de sa majestat. L’eunuc es mirava els cabells arrissats de la noia, que es bellugaven amb suavitat. Un servent entrà per informar que el xa es retardaria una mica, ja que havia de resoldre uns assumptes d’última hora. La Fàtima es relaxà veient en el retard una treva al seu patiment. “No heu de tenir por. Sa majestat és un home sever en els negocis, però condescendent en l’amor.” La veu de l’eunuc arribava a les seves oïdes com aigua pura i cristal·lina. Desitjava tant que fossin veritat... “¿Què hauré de fer? ¿Què em farà sa majestat?” “Ell, de fet, res. L’encarregat de l’acte iniciàtic sóc jo. Sa excel·lència seurà en aquella poltrona i ens observarà, amb tota la seva grandesa i la saviesa amb què el Benaurat ha tingut a bé dotar-lo.” “No t’entenc, eunuc. ¿Quina és la tasca que t’ha estat destinada? Creia que només m’havies de conduir davant la presència de sa altesa. ¿No és aquesta la teva feina: vetllar per la nostra seguretat perquè cap altre home posi les mans sobre les possessions del xa?” El misteri que envoltava la prova per a entrar a l’harem del xa era un dels secrets més ben guardats de la vida a palau. Cap de les dones que en formaven part podien dir-ne ni una paraula, sota pena de mort. Així, quan una jove candidata entrava per primer cop a la cambra reial, desconeixia completament què l’esperava. “El xa, ¡lloat sia!, m’ha assignat una tasca més complexa que aquesta que esmenteu. Per recomanació d’un savi que el va visitar fa uns anys, la llavor de sa majestat només podrà entrar en vos si abans heu vist el Totpoderós.” “¿Jo? ¿La filla d’un pobre artesà? ¿Per què hauria d’haver vist jo l’Omnipresent? Si només sóc una noia, jo.” La por tornava a apoderar-se de la Fàtima. “Per veure el rostre del Creador hi ha molts camins. Un d’ells, el que us ha estat destinat, és el camí del plaer carnal: plaer que jo mateix us proporcionaré.” La Fàtima es va estremir amb les confidències de l’eunuc: “¿Plaer carnal? ¿Jo? ¿T’has begut l’enteniment, esclau? Sóc una dona, em condemnaran per blasfemar...”. “Calleu, si us plau. Heu de saber que a sa majestat li ha estat concedit per ordre Divina el privilegi de trencar la llei en benefici de la seva descendència. No heu de tenir por de res. Altres dones hi han passat abans que vos, i cap d’elles vaga pel limbe dels desterrats.”


Després d’uns instants de dubte, la Fàtima preguntà: “¿I com veuré el Totpoderós?” L’eunuc se li atansà i li parlà a cau d’orella: “Quan sa excel·lència hagi ocupat el reial seient, lentament us trauré la roba. Després, amb suavitat, recorreré el vostre cos, besant-lo pam a pam, posant especial cura als mugrons d’aquests pits erectes i desafiants que ara es dibuixen sota el vostre sari. M’aturaré quan tota la vostra pell hagi experimentat la freda escalfor de la meva llengua. Quan arribi a les puntes dels peus, faré el camí ascendent, per la cara interior de les vostres cames, i m’enfonsaré en la foscor del vostre jardí. Un cop allà, jugaré amb els plecs del vostre sexe, llepant-los, besant-los, introduint-hi amb cura els meus dits per a preparar el camí d’entrada a sa majestat, qui en aquell instant se’ns haurà apropat i us demanarà que toqueu amb amor el seu membre erecte. Jo seguiré llepant-vos, guiant els meus actes amb els batecs del vostre cor: accelerant quan vos freneu, frenant quan vos accelereu, per allargar al màxim la vostra visió de l’Innombrable. Llavors tremolareu, com tremola una fulla de taronger quan la sacseja el primer vent de la matinada. Serà en aquell precís moment quan sa majestat s’introduirà en vos i dipositarà la llavor de la seva grandesa”. El cor de la Fàtima s’havia deturat. Els ulls li brillaven d’emoció; no podia creure que un plaer semblant existís realment. El més proper que havia experimentat mai a la seva curta vida havia estat la sensació de llibertat que li envaí el cos una nit sense lluna en què havia nedat nua a l’estany dels afores del poble, amb el seu cosí Rashid, feia ja dos anys. Però les paraules de l’eunuc la transportaren més enllà, on mai havia imaginat que una dona podia arribar. La cara de l’eunuc canvià a l’instant. Els seus ulls estaven fixos en el ventre de la noia: tota la roba era xopa. “¡Ajuda’m, eunuc, porta’m un altre sari, que el xa no se n’adoni del que he fet! ¡Oh, Totpoderós, perdona’m!” Massa tard: l’Abdullah observava l’escena des de feia estona. La misteriosa reacció del cos de la Fàtima l’havia deixat perplex. Que una dona pogués excitar-se fins aquells extrems sense haver-la tocat era més que un do Diví, era una benedicció, un miracle. El xa se n’enamorà a l’instant. Li besà els llavis amb tendresa i li demanà que fos la seva esposa. La Fàtima, que havia cregut que la seva reacció li duria la mort, va acceptar la petició.


El xa la va prendre en sagrat matrimoni una setmana després, amb una festa que durà set dies, i en la qual va beneir tots els parents de la Fàtima per deu generacions. La nit del darrer dia de celebració l’Abdullah xiuxiuejà a la Fàtima tot de fantasies que feia anys havia creat dins la seva ment de jove turmentat. Va aprendre a excitar-la nit rere nit, fins que va atrevir-se a tocar-la amb les seves pròpies mans, a poc a poc. L’Abdullah i la Fàtima trobaren la felicitat divina que cap dels seus avantpassats no hauria ni tan sols imaginat, i la seva alegria es veié augmentada amb l’arribada de sis fills i tres filles.


10 comentaris:

Amèlia ha dit...

Que suggerent...

llenguaddicta ha dit...

Bé, jo diria explícit, je je...

El Company de Venus ha dit...

M'ha agradat molt, aquesta història. Felicitats.

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, company de venus. M'afalagues...

David ha dit...

Obs. 1: els llimbs no són exclusius de la cultura judeocristiana??
Obs. 2: el fet que hagin tingut el doble de fills que de filles (i que això hagi augmentat la seva alegria) no va en contra de tot el que creus??
Obs. 3: tens el mòbil d'aquest eunuc...? ;-D

P.S.: Ah, per cert, obs. 4: és possible narrar aquest conte en llengua de signes??

llenguaddicta ha dit...

Resposta 1: ni idea.
Resp. 2: no pas.
Resp. 3: no, catxis...
Resp. 4: sí.

El veí de dalt ha dit...

Un conte molt bo, de debò. Vinc del piset del Racó de Venus i recalo aquí. Que et semblaria fer-ne una versió pel Racó del Blocaire calent? O un de nnou...

llenguaddicta ha dit...

Benvingut al meu blog, veí de dalt. ¿Una versió? ¿Com de llarga, o de curta?

llunadeabril ha dit...

Un relate fantàstic. Encisador i molt be escrit.

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, llunadeabril. I benvinguda al meu blog.