Després de passar uns mesos desplaçant-se a quatre grapes, la Nena es va atrevir a posar-se dreta. Primer ho va fer agafant-se amb força al sofà, a la cadira, a la taula... i així anava fent, amb una nova perspectiva de l'entorn que coneixia. Tot li semblava nou, menys gran del que es pensava, més a l'abast. La nova posició li mostrava un munt de coses interessants que abans no veia: les figuretes de dalt la taula, els llibres dels prestatges, la gàvia del canari... Va començar a caminar cap a tots aquells nous tresors, això sí, sempre agafada a la taula, a la paret, o a les mans de la mama. Quan es deixava anar un segon de no res, perdia l'equilibri i acabava asseguda a terra, plorant de ràbia més que no pas de dolor.
Vet aquí que un dia la Nena va decidir que, per poder agafar allò que tant desitjava, havia de deixar-se anar, trepitjar amb fermesa, i caminar, caminar, caminar... Va agafar aire i, després de caure unes quantes vegades i de contenir les llàgrimes, va aconseguir aguantar l'equilibri tota sola. Un somriure de satisfacció li va il·luminar els ulls. Aquell dia es va adonar que caminar sola té les seves recompenses.
Vet aquí que un dia la Nena va decidir que, per poder agafar allò que tant desitjava, havia de deixar-se anar, trepitjar amb fermesa, i caminar, caminar, caminar... Va agafar aire i, després de caure unes quantes vegades i de contenir les llàgrimes, va aconseguir aguantar l'equilibri tota sola. Un somriure de satisfacció li va il·luminar els ulls. Aquell dia es va adonar que caminar sola té les seves recompenses.
2 comentaris:
Clar. I es pot menjar tot el pastís sense haver de repartir-lo. ;-)
Ni repartir-lo, ni compartir-lo. El pastís el vol per a ella soleta.
Publica un comentari a l'entrada