Creuaments

Som en una ciutat qualsevol. Una gran ciutat, una metròpoli. Cotxes i clàxons, caminars dinàmics, coordinats en una mena de coreografia natural... brugit habitual de dilluns a dos quarts de vuit del matí. En un semàfor una multitud espera. Algú mira impacient el rellotge. Una dona aprofita per fer un cop d’ull ràpid a la seva agenda. Una altra badalla tapant-se la boca amb la mà, gest inconscient realitzat amb parsimònia. L’home de la jaqueta verda mira sense veure’l el ninotet vermell que li barra el pas, mentre el seu pensament es perd en les paraules de la seva dona abans de sortir de casa. No devia parlar seriosament... ¿Oi que no? El semàfor canvia. La multitud reprèn la coreografia amb pas àgil. Deu minuts després l’home del semàfor arriba a l’oficina. Entra el seu despatx. Penja la jaqueta a l’armariet que hi ha darrere del seu escriptori. Engega l’ordinador i va cap a la màquina del cafè, al final del passadís, amb pas decidit, li ha canviat la cara, sembla segur d’ell mateix. No pot ser que parlés seriosament, no pot ser. Ho dec haver entès malament. El senyal acústic de la màquina el treu dels seus pensaments. Agafa el got de plàstic i torna al seu despatx. Quan fa tres hores que revisa formularis i respon correus electrònics sona el telèfon. “Hola, amor. No parlaves pas seriosament aquest matí, ¿oi?... Però són vint anys, vint anys, ¿ho entens? Crec que t’estàs precipitant... Tot es pot parlar, ¡sóc una persona raonable, jo! Tot per culpa d’aquests llibres que llegeixes últimament, que t’escalfen el cap... No estic cridant... Vols deixar-me parl... No, espera... esper... ¡Mònica!” L’home abaixa el cap, penja l’auricular, respira profundament i torna a la màquina de cafè. Aquest cop els seus peus semblen pedres, la seva esquena dibuixa una corba que l’obliga a mirar a terra...

A la una de la tarda la multitud torna a envair els carrers. Els restaurants s’omplen i canvia la banda sonora: ara és el dringar dels coberts, el murmuri intermitent. L’home de la jaqueta verda mareja la sopa sense tastar-la. A les tres el cambrer li enretira el plat, intacte. Torna a l’oficina, entra al despatx i es deixa caure a la cadira esperant que passin les hores. A les set apaga l’ordinador, es posa la jaqueta i camina sense rumb pels carrers d’una ciutat que es prepara per acomiadar el dia. Seu en un banc del parc. Sense adonar-se’n, dues llàgrimes solquen la seva cara i van a parar a les seves sabates. Una vella seu al seu costat. “¿Es troba bé, jove? No fa pas bona cara. ¿Li ve de gust una magdalena? Les ha fet la meva néta, és tan maca. Ha vingut aquest matí perquè...” L’home de la jaqueta verda no escolta la vella. Les llàgrimes segueixen lliscant, la vella segueix parlant, la nit cau sobre el banc del parc. L’home s’aixeca, s’acomiada educadament i enfila el carrer, mirant de retardar al màxim el moment de posar la clau a la porta de casa per trobar que de la seva dona tan sols en queda l’olor del perfum que s’ha posat abans de sortir de la seva vida per sempre més.

Quin home més estrany, pensa la vella veient-lo caminar lentament i amb el cap cot. Ni tan sols ha volgut tastar una de les magdalenes de l’Ariadna. La vella s’aixeca amb dificultat, llença les engrunes a un grup de coloms que fa estona que s’esperen, i va cap a casa amb un somriure permanent als llavis. El pis de la vella és petit i fosc. Per arribar-hi ha de pujar cent trenta-quatre esglaons d’una escala estreta que fa olor d’humitat. És el pis on va néixer, on va parir tres fills i on ha vist morir la seva mare i el seu home. Ara hi viu sola. La seva única néta la visita poc, però més del que ho fan els fills. La vella seu a la butaca i acarona el gat, l’única companyia que té. “Avui he conegut un home molt estrany. Plorava, i no ha volgut tastar les magdalenes de l’Ariadna. A tu sí que t’agraden, ¿oi, bandarra?... Té, però només un trosset”. La vella es queda adormida a la butaca acaronant el gat. A mitjanit la desvetlla un malson. Ha vist la Mort: duia una jaqueta verda.

Al matí la vella surt a comprar el diari. No el llegirà. És un costum de quan el seu marit vivia. Després de jubilar-se, l’home gairebé no podia caminar: tota una vida com a classificador a Correus, passant la major part del dia dret, li va causar una mena de gangrena a les cames. La vella li anava a comprar el diari cada dia. Ell el llegia començant per la darrera pàgina, i després en retallava els articles que li semblaven més interessants. Sis anys després de la seva mort, la vella encara li compra el diari cada matí. La quiosquera la coneix de sempre. La seva mare havia anat a escola amb la vella. És com una àvia per a ella. “Bon dia, maca. ¿Com es troba en Gabriel?” La vella li ha fet la pregunta coneixent la resposta. La quiosquera abaixa el cap amb el dolor als ulls. “Els metges diuen que no hem de perdre l’esperança, però jo ja no me’ls crec”. La vella posa amb tendresa la seva mà arrugada sobre el braç tremolós de la quiosquera. Somriu compassiva. “Tot anirà bé, no pateixis”. Llavors fa mitja volta i torna cap a casa pensant en el somni d’aquesta nit... No, no és pas a en Gabriel a qui busca la Mort.

La quiosquera mira el rellotge. ¡Ja són les vuit! El dia li ha passat volant. Comença a guardar els expositors de llibres i pel·lícules, les revistes... Un quart d’hora després ja és a l’autobús. Els seus ulls semblen de vidre. A casa tot està com ho ha deixat aquest matí. En Gabriel és al llit, llegint. La quiosquera prepara el sopar, sense sal, del seu home. Li porta la safata al llit i parlen de com ha anat el dia. Després de la rutina nocturna es fica al llit, amb l’anhel que demà les coses canviïn. Són les tres de la matinada quan el telèfon la desperta amb un ensurt. “Gabriel, desperta. Era el doctor: ja tenen el cor. Agafo les teves coses mentre et vesteixes. L’ambulància serà aquí en deu minuts”. A la sala d’espera el temps sembla aturar-se. La quiosquera no sap com fer passar els minuts, les hores. No hi ha ningú més allà. El silenci és fred, li fa posar de punta els pèls del clatell. Una infermera la desperta amb un cafè i un somriure. “Tot ha anat bé. El seu marit ja és a l’UCI. ¿El vol veure?” La quiosquera s’abraça a aquella que li ha dut el cafè carregat d’esperança.

Cinc dies després torna a obrir el quiosc. Dóna la bona notícia a la vella, i a la portera de l’edifici que té davant per davant, i al cambrer del bar on pren sempre el tallat de les onze. El bar és més ple que de costum i ha de seure a la barra. Al seu costat, una dona grassa llegeix un llibre. ¿Quant de temps fa que ella no llegeix un llibre sencer? La dona grassa sent uns ulls clavats a la seva lectura i aixeca la mirada. Es creua amb els ulls de la quiosquera, que li regala un somriure. “¿És bo? El llibre, vull dir”. La dona grassa mira la tapa i afirma amb seguretat: el millor que he llegit fins ara. La quiosquera llegeix el títol, somriu. “Me n’he d’anar. Ha estat un plaer”. La dona grassa torna a la lectura: La vida després del matrimoni.