Quan ja no hi sigui

¿Què en serà, de mi, quan ja no hi sigui?
¿Com serà la vida sense mi?
¿Enyoraré les flors,
la llum que avui em desperta?
¿La pluja de tardor,
les nits de lluna plena?

¿Qui dirà el meu nom, quan ja no hi senti?
¿Com sabré que em crides si no hi sóc?
¿M'enyoraràs la veu,
l'alè que avui et dedico?
¿Les mans sobre el teu cos,
els dits que ara t'aprenen?

¿Com serà el meu món, quan jo li falti?
¿Com caminaré pels seus racons?
¿Enyorarà el meu pas,
el trepitjar solemne?
¿L'amor s'esvairà
quan se m'aturi el cor?

Bellesa efímera

Fa molts i molts anys, quan no existien els colors, un cuc molt trempat va pensar que la vida en gris era massa avorrida, i tot decidit es va posar en marxa: se'n va anar a buscar els colors. Pel camí va creuar-se amb un munt d'animals que se n'apartaven: "Ets fastigós", li deien uns, "Mite'l, com s'arrossega, quina pena", deien uns altres. Quan feia una setmana que viatjava trist i sense esperança, esgotat de tant de voltar món, va estirar-se a fer una becaina. En despertar-se es va trobar atrapat dins una cova molt estreta i molt fosca. Va intentar sortir-ne, va empènyer amb totes les seves forces, va mossegar, va cridar, però no hi va haver manera d'escapar. Quan ja pensava que moriria allà dins va començar a sentir un pessigolleig a l'esquena. No arribava a veure què era, perquè el lloc era tan estret que amb prou feines es veia la cua. El pessigolleig es va fer més i més intens. L'espai s'estretia més encara, com si hi hagués algú allà dins amb ell, just darrere seu. Aleshores va començar la picor al cap, i al cos, i va veure com de la panxa li sortien unes potes primetes primetes. Amb les potes es va poder tocar el cap i hi va trobar unes antenes. El pobre cuc estava espantadíssim, no entenia què li estava passant. Unes hores més tard va veure una escletxa de llum i va mirar d'anar-hi ajudant-se amb les potes. Quan per fi va tornar a respirar aire pur, va sentir bategar rere seu. Es va girar, però no hi havia ningú amb ell. Va tornar a sentir bategar, i aquest cop es va adonar que era ell qui feia el sorollet. Va somriure cofoi: a l'esquena hi tenia dues enormes ales de mil colors. Tot content el cuc va volar pertot i va saludar els molts animalons que abans havia trobat al seu pas. Ara tots ells l'envejaven perquè era bell i lliure, perquè els seus colors els alegraven la vida. De sobte, el cuc va trobar-se cara a cara amb el mussol, qui li va dir: "Ja no ets un cuc. Ara ets una papallona. Tothom et lloa i s'alegra de veure't, però escolta'm bé: la bellesa és efímera. Viu al màxim les hores que et queden, no perdis el temps. Gaudeix de tot el que t'envolta, olora les flors com si fos l'últim cop que ho fas, perquè potser ho serà". El cuc no va parar gaire atenció a les paraules del mussol, no feia res més que mirar-se les ales. Com que estava cansat de tantes emocions, es va estirar una estona sobre una fulla a descansar. Les hores van passar i el cuc no tenia ganes de llevar-se. Va pensar que una estoneta més no li faria cap mal: va fer mitja volta i va seguir dormint. Quan va arribar la nit, va anar a fer un tomb pel bosc. Però aquest cop ningú no parlava amb ell, ningú no se'l mirava, ningú no li deia com n'eren de maques les seves ales. De nit, els seus colors s'esvaïren. El cuc es va entristir tant que va passar la nit plorant. Al matí, amb els primers raigs de sol, se sentia feble, incapaç de moure les ales. Va sentir que la vida s'escapava del seu petit cos, i va recordar, penedit, les paraules del mussol mentre els seus ulls es tancaven per sempre més.

Fortuna

Afortunat aquell que de la pèrdua en fa guany.
Afortunat aquell que del dolor en fa experiència.
Afortunat aquell que veu flors enmig dels rostolls,
aquell que s'aixeca quan cau,
aquell que somriu quan diu adéu.
Afortunat aquell que no perd mai l'esperança.

La vida

Cada llàgrima és una lliçó apresa.
Cada lliçó apresa, un pas endavant.
Cada pas endavant, una nova experiència.
Cada nova experiència, una llàgrima.

You and I

I want you
You want me
We can't
We musn't
We did
I love you
You love me
We shared
We won
We broke
I miss you
You miss me
We care
We live
We learn

El xa

Aquella nit d’estiu el xa Abdullah tenia una nova candidata a formar part del seu harem: la Fàtima, una dolça noieta de disset anys, amb la pell bruna i encara immaculada, el pare de la qual donava així per tancats els comptes pendents amb sa excel·lència. Com cada nit de lluna plena, el xa convocava a la seva cambra una jove verge i la feia passar una prova. Una estona abans de mitjanit, l’eunuc encarregat de vigilar l’harem acompanyava la noia a la cambra reial, on calia preparar-la per a l’acte sexual complint el precepte extravagant del xa: excitar-la fins a fer-la estremir.

Aquesta particularitat del monarca venia de temps enrere, quan era un vailet. Certa nit de pleniluni havia observat, amagat rere un tapís de la cambra dels seus progenitors, la crueltat amb la qual el seu pare muntava la seva mare: unes breus i espasmòdiques sacsejades, un gemec apagat i uns roncs gairebé instantanis al costat de la dona, qui, en els pocs minuts que durà l’escena, havia restat quieta com una estàtua de les que ornaven el llac de palau, i en un silenci esfereïdor. Aquell desafortunat espectacle li provocà, anys després, una impotència que es resistí a tots els ungüents, remeis i olis que el sanador reial va inventar per a guarir-lo.

A l’edat de vint anys, forçat per la por de no tenir descendència, l’Abdullah accedí a rebre un savi del país veí, de qui es deia que havia fet miracles en aquesta matèria a molts altres indrets. Havent examinat acuradament les parts més nobles de l’Abdullah, el savi inicià un interrogatori sobre el seu passat, la seva infantesa, la relació amb el seu pare, amb la seva mare... Quatre hores passaren fins que el metge digué, triomfant, que la impotència del xa tenia remei: havia de fer excitar la dona amb la qual volgués consumar l’acte sexual. Si observava durant una estona el seu eunuc tocant i besant la noia triada, se li reactivaria el desig i es materialitzaria en erecció. El xa va posar en marxa la recomanació del savi aquella mateixa nit. Des de llavors, es va convertir en espectador de les peripècies del seu eunuc per excitar-li les donzelles.

La Fàtima tremolava de por asseguda al llit de sa majestat. L’eunuc es mirava els cabells arrissats de la noia, que es bellugaven amb suavitat. Un servent entrà per informar que el xa es retardaria una mica, ja que havia de resoldre uns assumptes d’última hora. La Fàtima es relaxà veient en el retard una treva al seu patiment. “No heu de tenir por. Sa majestat és un home sever en els negocis, però condescendent en l’amor.” La veu de l’eunuc arribava a les seves oïdes com aigua pura i cristal·lina. Desitjava tant que fossin veritat... “¿Què hauré de fer? ¿Què em farà sa majestat?” “Ell, de fet, res. L’encarregat de l’acte iniciàtic sóc jo. Sa excel·lència seurà en aquella poltrona i ens observarà, amb tota la seva grandesa i la saviesa amb què el Benaurat ha tingut a bé dotar-lo.” “No t’entenc, eunuc. ¿Quina és la tasca que t’ha estat destinada? Creia que només m’havies de conduir davant la presència de sa altesa. ¿No és aquesta la teva feina: vetllar per la nostra seguretat perquè cap altre home posi les mans sobre les possessions del xa?” El misteri que envoltava la prova per a entrar a l’harem del xa era un dels secrets més ben guardats de la vida a palau. Cap de les dones que en formaven part podien dir-ne ni una paraula, sota pena de mort. Així, quan una jove candidata entrava per primer cop a la cambra reial, desconeixia completament què l’esperava. “El xa, ¡lloat sia!, m’ha assignat una tasca més complexa que aquesta que esmenteu. Per recomanació d’un savi que el va visitar fa uns anys, la llavor de sa majestat només podrà entrar en vos si abans heu vist el Totpoderós.” “¿Jo? ¿La filla d’un pobre artesà? ¿Per què hauria d’haver vist jo l’Omnipresent? Si només sóc una noia, jo.” La por tornava a apoderar-se de la Fàtima. “Per veure el rostre del Creador hi ha molts camins. Un d’ells, el que us ha estat destinat, és el camí del plaer carnal: plaer que jo mateix us proporcionaré.” La Fàtima es va estremir amb les confidències de l’eunuc: “¿Plaer carnal? ¿Jo? ¿T’has begut l’enteniment, esclau? Sóc una dona, em condemnaran per blasfemar...”. “Calleu, si us plau. Heu de saber que a sa majestat li ha estat concedit per ordre Divina el privilegi de trencar la llei en benefici de la seva descendència. No heu de tenir por de res. Altres dones hi han passat abans que vos, i cap d’elles vaga pel limbe dels desterrats.”

Després d’uns instants de dubte, la Fàtima preguntà: “¿I com veuré el Totpoderós?” L’eunuc se li atansà i li parlà a cau d’orella: “Quan sa excel·lència hagi ocupat el reial seient, lentament us trauré la roba. Després, amb suavitat, recorreré el vostre cos, besant-lo pam a pam, posant especial cura als mugrons d’aquests pits erectes i desafiants que ara es dibuixen sota el vostre sari. M’aturaré quan tota la vostra pell hagi experimentat la freda escalfor de la meva llengua. Quan arribi a les puntes dels peus, faré el camí ascendent, per la cara interior de les vostres cames, i m’enfonsaré en la foscor del vostre jardí. Un cop allà, jugaré amb els plecs del vostre sexe, llepant-los, besant-los, introduint-hi amb cura els meus dits per a preparar el camí d’entrada a sa majestat, qui en aquell instant se’ns haurà apropat i us demanarà que toqueu amb amor el seu membre erecte. Jo seguiré llepant-vos, guiant els meus actes amb els batecs del vostre cor: accelerant quan vos freneu, frenant quan vos accelereu, per allargar al màxim la vostra visió de l’Innombrable. Llavors tremolareu, com tremola una fulla de taronger quan la sacseja el primer vent de la matinada. Serà en aquell precís moment quan sa majestat s’introduirà en vos i dipositarà la llavor de la seva grandesa”. El cor de la Fàtima s’havia deturat. Els ulls li brillaven d’emoció; no podia creure que un plaer semblant existís realment. El més proper que havia experimentat mai a la seva curta vida havia estat la sensació de llibertat que li envaí el cos una nit sense lluna en què havia nedat nua a l’estany dels afores del poble, amb el seu cosí Rashid, feia ja dos anys. Però les paraules de l’eunuc la transportaren més enllà, on mai havia imaginat que una dona podia arribar. La cara de l’eunuc canvià a l’instant. Els seus ulls estaven fixos en el ventre de la noia: tota la roba era xopa. “¡Ajuda’m, eunuc, porta’m un altre sari, que el xa no se n’adoni del que he fet! ¡Oh, Totpoderós, perdona’m!” Massa tard: l’Abdullah observava l’escena des de feia estona. La misteriosa reacció del cos de la Fàtima l’havia deixat perplex. Que una dona pogués excitar-se fins aquells extrems sense haver-la tocat era més que un do Diví, era una benedicció, un miracle. El xa se n’enamorà a l’instant. Li besà els llavis amb tendresa i li demanà que fos la seva esposa. La Fàtima, que havia cregut que la seva reacció li duria la mort, va acceptar la petició.

El xa la va prendre en sagrat matrimoni una setmana després, amb una festa que durà set dies, i en la qual va beneir tots els parents de la Fàtima per deu generacions. La nit del darrer dia de celebració l’Abdullah xiuxiuejà a la Fàtima tot de fantasies que feia anys havia creat dins la seva ment de jove turmentat. Va aprendre a excitar-la nit rere nit, fins que va atrevir-se a tocar-la amb les seves pròpies mans, a poc a poc. L’Abdullah i la Fàtima trobaren la felicitat divina que cap dels seus avantpassats no hauria ni tan sols imaginat, i la seva alegria es veié augmentada amb l’arribada de sis fills i tres filles.

Apocalipsi

I la llum es va fer foscor.

Conquering you

I sailed the depth of your eyes

and got lost on your skin and your hair.

I drunk the forbiden water

yet got fed from your lips.

I raised my flag upon you.

This is home now.

Si n'hi hagués prou amb estimar-nos

Si la nit no m'hagués pres la teva mirada,

si la vida durés més que un instant,

si un somriure no encengués aquesta flama.

Si el meu cor em donés per fi una treva,

si poguéssim caminar sense aturar-nos,

si la teva mà encara fos dins la meva.

Si n'hi hagués prou amb estimar-nos...

The End

... and they all lived happy ever after... by their own.

Mirades

Em mires.
Et miro.
La mires.
Et mira.
Em mira.
La miro.
Us miro.
Ens mires.
Ens mira.
Ens mira.
Ens mira.

La tortuga

El dia que la tortuga
es va atrevir
a treure el cap de la closca,
va pensar que era millor
tornar-lo a ficar dins.

Paths and games

Once upon a time, in a very far-off land, there was a boy, and there was a girl too. They had been happy together until the day it hit them: they were actually bored of playing alone. One rainy afternoon a little girl got lost of her path and passed the boy and the girl. She asked them why were they so sad. When she heard the answer she decided to join them. But the thing was that the boy and the girl were so used to play alone that they didn't know how to include the little girl into their games. They smiled to her, and they kissed her goodbye. And the little girl went away to find her path again.

À la dérive

Bateau à la dérive.
Sans des voiles, sans des rames, sans une route.

Il y a de l'eau qui filtre.
Lentement.

Très lentement,
mais elle filtre, quand même.

La Nena

Després de passar uns mesos desplaçant-se a quatre grapes, la Nena es va atrevir a posar-se dreta. Primer ho va fer agafant-se amb força al sofà, a la cadira, a la taula... i així anava fent, amb una nova perspectiva de l'entorn que coneixia. Tot li semblava nou, menys gran del que es pensava, més a l'abast. La nova posició li mostrava un munt de coses interessants que abans no veia: les figuretes de dalt la taula, els llibres dels prestatges, la gàvia del canari... Va començar a caminar cap a tots aquells nous tresors, això sí, sempre agafada a la taula, a la paret, o a les mans de la mama. Quan es deixava anar un segon de no res, perdia l'equilibri i acabava asseguda a terra, plorant de ràbia més que no pas de dolor.

Vet aquí que un dia la Nena va decidir que, per poder agafar allò que tant desitjava, havia de deixar-se anar, trepitjar amb fermesa, i caminar, caminar, caminar... Va agafar aire i, després de caure unes quantes vegades i de contenir les llàgrimes, va aconseguir aguantar l'equilibri tota sola. Un somriure de satisfacció li va il·luminar els ulls. Aquell dia es va adonar que caminar sola té les seves recompenses.