Cafè sense sucre.
He perdut el teu somriure.
¿I demà?
Damunt la corda forta
“Life is always a tightrope or a feather bed.
Give me the tightrope”
Edith Wharton
La funàmbula ha triat una vida difícil. Els camins de terra i flors li agraden, però no són prou excitants. Necessita conèixer els seus límits. La tensió li dóna vida.
La funàmbula s'exigeix massa. Quan bufa el vent, perd l'equilibri. Normalment, el recupera. Però si cau, se sent inútil. Se sent incapaç. Se sent feble.
La funàmbula, de vegades, tanca els ulls mentre camina. Tan sols per a posar-se a prova. Avança els peus lentament. Fa tres passes i els torna a obrir. I somriu.
La funàmbula se sent defallir. Les cames li fan figa. Vol mantenir-se ferma, seguir caminant per damunt la corda forta, segura, valenta. Però sent que ha arribat l'hora de baixar. Una mica més, es diu. Només unes passes més.
(A l'Anna, per inspirar-me, per respirar-me).
Just my imagination?
Papallones de tots els colors, de totes les mides, m'han vingut a visitar avui. Sento campanes. Veig castells de foc allà on miro. Camino sobre núvols, tothom al meu voltant parla en vers. Els nens somriuen, els ocells canten. El sol brilla com mai. Dubte, neguit, impaciència... Dins el meu cap, un únic motiu pel qual la meva vida, de sobte, pot estar a punt de canviar: ell.
(La Prudència m'acaba d'enviar un sms: "Ep, somiatruites, ¡no t'oblidis de mi!").
Un món perfecte
En el seu món perfecte, la Sílvia imagina en Simó agafant el tren l’endemà d’haver partit peres amb ella, en adonar-se que és la dona de la seva vida, que s’ha equivocat i que vol tornar-ho a intentar. En el seu món perfecte, la Sílvia és feliç.
Fa més de dos anys que la Sílvia va decidir no tornar-se a enamorar. És per això que enamorar-se d’en Simó ha estat un daltabaix. Ha passat una setmana sencera pensant en ell. Les papallones han tornat a batre les ales a la seva panxa. Enamorar-se fa mal.
En Simó té nòvia. És clar, si no la Sílvia ni tan sols s’hi hauria fixat. Té un iman especial per als homes casats o en situacions complicades. Fins ara aquest patró li ha servit per a no enamorar-se, tal com es va prometre fa dos anys. Quan l’altre no pot enamorar-se d’ella, ella no se n’enamora. Ras i curt.
En Simó té nòvia i és un home molt més jove que ella. Però cap d’aquests dos factors li ha impedit d’acostar-se a la Sílvia i començar una història amb ella. Una història curta i intensa. Molt curta i molt intensa. Tan curta que una setmana després de començar-la ell li ha dit de deixar-ho córrer. La Sílvia encara no sap el perquè.
La Sílvia de fa dos anys hauria passat dues setmanes plorant-lo. Dues setmanes preguntant-se què ha fet malament perquè ell se n’allunyés. Culpant-se, en definitiva. La Sílvia d’avui ha decidit que només el ploraria una nit, i l’endemà l’oblidaria. Ha pogut complir la primera part; amb la segona no se n’ha sortit tan bé.
Potser demà.
La síndrome d'Amelie (escanejat de la revista)
(Us recomano fer botó dret, obrir en una nova pestanya, amb cadascuna de les imatges, per no haver d'anar enrere cada vegada)
In the mood for love
Sona un mòbil:
-¿Sí?
-¿Silvia? Sóc el Manel.
-¿Manel? No conec cap Manel. Espera… sí, fa molt vaig conèixer un Manel. L’últim cop que el vaig veure vam passar la nit plegats, ¿saps? I em va prometre que em trucaria. ¿T’adones que he dit prometre, que no he dit em va dir ni em va assegurar, sinó em va prometre? D’això fa prop d’un any. No em va trucar, òbviament. Suposo que el van segrestar uns combatents kurds exiliats i ara deu cuidar cabres a les muntanyes del Kazajstan –referència cinematogràfica, la Silvia és una cinèfila i una romàntica sense remei–. O potser va passar de mi, va decidir oblidar-me i no tornar-me a trucar. M’estimo més pensar que va ser la primera opció. És l’opció que fa menys mal.
-¿Sí?
-¿Silvia? Sóc el Manel.
-¿Manel? No conec cap Manel. Espera… sí, fa molt vaig conèixer un Manel. L’últim cop que el vaig veure vam passar la nit plegats, ¿saps? I em va prometre que em trucaria. ¿T’adones que he dit prometre, que no he dit em va dir ni em va assegurar, sinó em va prometre? D’això fa prop d’un any. No em va trucar, òbviament. Suposo que el van segrestar uns combatents kurds exiliats i ara deu cuidar cabres a les muntanyes del Kazajstan –referència cinematogràfica, la Silvia és una cinèfila i una romàntica sense remei–. O potser va passar de mi, va decidir oblidar-me i no tornar-me a trucar. M’estimo més pensar que va ser la primera opció. És l’opció que fa menys mal.
Estimats lectors: he hagut de treure el conte del blog ja que serà publicat a la revista La Lluna en un Cove en el número de juny. A la pàgina web de la revista hi ha l'adreça de les llibreries on la podeu comprar.
Gràcies a tots per llegir-me.
Plaers ocults
M'encanta fer-ho. De vegades d'amagat, d'altres amb la finestra oberta de bat a bat. Ara que estic sola, ho faig més sovint, és clar. També en tinc més ganes, per què negar-ho. M'agafa com una mena d'escalfor al cos, el cap perd la concentració, i necessito fer-ho. He de deixar el que estigui fent i posar-m'hi, d'immediat, perquè l'ànsia de fer-ho van en augment, i l'escalfor es fa insuportable. Llavors, començo el ritual: m'arromango, m'assec còmodament, agafo aquell meravellós invent, allargat, suau, perfecte, que es mou pràcticament sol dins la meva mà, que em fa pessigolles i m'arrenca un somriure maliciós; sovint ho faig només amb els dits -és més ràpid, més pràctic, més precís-, el cor se m'accelera, els meus dits es mouen més de pressa, en perdo el control, les meves mans ja no són meves, la meva respiració es torna gairebé un gemec, un crit ofegat, els ulls em brillen, aguanto l'alè i... oh, quin plaer escriure!
Insomnio
Tic... tac... tic... tac... Castigo y penitencia. Los párpados pesan, el cuerpo se relaja, la mente gira y gira en su noria de preocupaciones. Monstruo invencible: ni la lectura, ni las tisanas, ni los masajes pueden con él. Se filtra entre las grietas del muro que hace tiempo empecé a levantar. Es leve como el humo, denso como los sueños de los que no podemos escapar. Contar ovejas, inútil. Podría contar rebaños enteros sin siquiera bostezar. Los minutos van pasando, y se hacen horas. Los primeros rayos de luz asoman entre las láminas entreabiertas de la persiana. Otro día sin dormir. Otra noche malgastada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)