Plaers ocults

M'encanta fer-ho. De vegades d'amagat, d'altres amb la finestra oberta de bat a bat. Ara que estic sola, ho faig més sovint, és clar. També en tinc més ganes, per què negar-ho. M'agafa com una mena d'escalfor al cos, el cap perd la concentració, i necessito fer-ho. He de deixar el que estigui fent i posar-m'hi, d'immediat, perquè l'ànsia de fer-ho van en augment, i l'escalfor es fa insuportable. Llavors, començo el ritual: m'arromango, m'assec còmodament, agafo aquell meravellós invent, allargat, suau, perfecte, que es mou pràcticament sol dins la meva mà, que em fa pessigolles i m'arrenca un somriure maliciós; sovint ho faig només amb els dits -és més ràpid, més pràctic, més precís-, el cor se m'accelera, els meus dits es mouen més de pressa, en perdo el control, les meves mans ja no són meves, la meva respiració es torna gairebé un gemec, un crit ofegat, els ulls em brillen, aguanto l'alè i... oh, quin plaer escriure!

7 comentaris:

El Company de Venus ha dit...

I ja pots continuar, ja...

llenguaddicta ha dit...

Gràcies.

elcolordelessabates ha dit...

Ets una morbosa... ;-p

llenguaddicta ha dit...

Morbosa, jo?

Aleix ha dit...

Bon conte breu. Una bona descoberta el teu racó!

llenguaddicta ha dit...

Moltes gràcies, Aleix. Benvingut al blog.

Morbosa ha dit...

heheheh, molt bo!