M'encanta fer-ho. De vegades d'amagat, d'altres amb la finestra oberta de bat a bat. Ara que estic sola, ho faig més sovint, és clar. També en tinc més ganes, per què negar-ho. M'agafa com una mena d'escalfor al cos, el cap perd la concentració, i necessito fer-ho. He de deixar el que estigui fent i posar-m'hi, d'immediat, perquè l'ànsia de fer-ho van en augment, i l'escalfor es fa insuportable. Llavors, començo el ritual: m'arromango, m'assec còmodament, agafo aquell meravellós invent, allargat, suau, perfecte, que es mou pràcticament sol dins la meva mà, que em fa pessigolles i m'arrenca un somriure maliciós; sovint ho faig només amb els dits -és més ràpid, més pràctic, més precís-, el cor se m'accelera, els meus dits es mouen més de pressa, en perdo el control, les meves mans ja no són meves, la meva respiració es torna gairebé un gemec, un crit ofegat, els ulls em brillen, aguanto l'alè i... oh, quin plaer escriure!
7 comentaris:
I ja pots continuar, ja...
Gràcies.
Ets una morbosa... ;-p
Morbosa, jo?
Bon conte breu. Una bona descoberta el teu racó!
Moltes gràcies, Aleix. Benvingut al blog.
heheheh, molt bo!
Publica un comentari a l'entrada