“Però, ¡si no el conec de res!”, remuga la Sílvia, enfonsant el cap en un dels coixins del sofà. “Dona, però davant la possibilitat d’un bon polvo, això és el de menys…”. La Chloé sempre tan pràctica –deu ser perquè és mig francesa. I és que la Sílvia ha conegut un home per Internet.
Fa setmanes que afronta la segona meitat de la trentena amb un horitzó sexual força esvaït: tres anys de soltera –al contrari del que penseu– no vol dir necessàriament tres anys d’alegre promiscuïtat. De promiscuïtat sí que n’ha tingut des que es va separar, però, no ens enganyem, no sempre ha estat alegre. I el futur, ara per ara, no pinta gaire millor.
“Ningú no et diu que t’hi casis, tan sols que…”. “Ja ho sé, Chloé. Un bon polvo després de tants mesos de dieta s’agraeix, però què vols que et digui: quedar només per a això em sembla una mica trist. ¿I si després de tot se’n penedeix i fa mitja volta? No seria el primer cop que un tio em rebutja”. Siguem realistes: la Sílvia és una dona atractiva i amb uns malucs que fan tornar boig a més d’un, però no és cap model de passarel·la, ni cap Angelina Jolie, ni tan sols arriba al metre seixanta –i fa anys que no aconsegueix baixar dels seixanta quilos. Sap que està arribant a una certa edat en què els homes de la seva generació es fixen en les noies deu anys més joves, i els únics que es fixen en ella són homes deu anys més grans. No és que li molesti, però quan un home de més de quaranta mostra interès, normalment és un home casat. I si no ho és, cal preguntar-se per què.
“Per un que trobes si fa no fa de la teva edat”. “Sí, dona, però, ¿i si és un friki, o un assassí en sèrie, o un tio avorrit, o va desesperat, o és massa guapo fins i tot? Que s’hagi interessat per mi sense conèixe’m em fa rumiar, vès”. La Sílvia és del parer que cap home dels que realment li agraden se sentirà atret per ella. I si un home se li acosta, alguna pega deu tenir.
“¿Quan heu quedat?” “Demà passat, és el seu aniversari”. “¡Superbe!” Mentre acaben de discutir els detalls de la cita davant de la quarta tassa de te, la Sílvia rep un email: “¡Ei! El meu germà m’ha dit de quedar demà passat per celebrar el meu aniversari. No et sap greu que ho deixem córrer, ¿oi?” “Ho sabia”, deixa anar la Silvia amb un sospir.
El que la Sílvia no sap és que li tornaran a passar per davant uns quants anys de ser soltera, de promiscuïtat potser no gaire alegre però entretinguda. Uns quants anys de seguir aprenent de la vida, de seguir coneixent-se, acceptant-se, estimant-se. Uns quants anys en què, sola, descobrirà el món, plorarà i riurà com mai, s’enamorarà potser amb menys intensitat, i potser menys sovint, però gaudirà de cada moment com si fos l’últim. I un dia, d’aquí a uns quants anys, coneixerà algú. Algú que serà especial per a ella, algú per a qui ella serà especial.
O potser no.
