Alícia al País de les Meravelles

"So she sat on, with closed eyes, and half believed herself in Wonderland, though she knew she had but to open them again, and all would change to dull reality".

Diari de la Sílvia

Dimarts, 8.11.11


Em sento com Alícia, vivint una realitat que no es correspon amb el que m'envolta. Com ella, veig gats ratllats i erugues que fumen: i vull quedar-me en aquest món. Un món que he fet jo soleta, que no necessita res més que un polsim d'imaginació i un xic d'amor, i els castells de foc comencen a espetegar. El cel s'omple de color i l'horitzó es desdibuixa. Els arbres em saluden, les flors somriuen.

En el meu món fantàstic ell és el meu príncep i jo sóc The Only One. Però com l'Alícia, sé que quan obri els ulls el meu món s'esvairà, i la realitat em sorprendrà, desprevinguda, fent-me caure de cop. En el món real ell no és el meu príncep, perquè no és meu (ni ho serà, ni ho vol ser). En el món real jo no sóc The Only One, perquè n'hi ha desenes.

En el món real, probablement la meva insistència l'esgota, les meves preguntes l'atabalen, el meu amor ja no li sembla tan preuat. En el món real no sap com trobar excuses per a allunyar-se de mi.

2 comentaris:

Bb ha dit...

Molt bonic i molt real...
Vaig llegir en algun lloc que tot aquests "mal de caps" i "malentesos" són per culpa de les pelis i sèries nyonyes nordamericanes... Però si observes tot el folclore popular també n'hi ha per parar un carro...
Doncs els hauria de caure la cara de vergonya per haver fet tan de mal!!!
Jo, de vegades, més que Alicia, em sento com Amélie...
I quan estic batalladora, com la T.O'Neil... "no necessito ningú!!!", però no sé què és més trist, oi?

llenguaddicta ha dit...

Bb, si tires una mica enrere en aquest blog, sabràs que jo pateixo una imperfecció emocional que m'he pres la llibertat d'anomenar "síndrome d'Amelie". I també sabràs que sobre aquesta síndrome vaig escriure un conte, i que me'l van publicar a la revista La Lluna en un Cove. Des de llavors, tot el que escric aquí té com a protagonista el meu alter ego, la Sílvia.

Una abraçada.

(PD: A mi, quan estic batalladora, em diuen Arale Norimaki).