M'encanta fer-ho. De vegades d'amagat, d'altres amb la finestra oberta de bat a bat. Ara que estic sola, ho faig més sovint, és clar. També en tinc més ganes, per què negar-ho. M'agafa com una mena d'escalfor al cos, el cap perd la concentració, i necessito fer-ho. He de deixar el que estigui fent i posar-m'hi, d'immediat, perquè l'ànsia de fer-ho van en augment, i l'escalfor es fa insuportable. Llavors, començo el ritual: m'arromango, m'assec còmodament, agafo aquell meravellós invent, allargat, suau, perfecte, que es mou pràcticament sol dins la meva mà, que em fa pessigolles i m'arrenca un somriure maliciós; sovint ho faig només amb els dits -és més ràpid, més pràctic, més precís-, el cor se m'accelera, els meus dits es mouen més de pressa, en perdo el control, les meves mans ja no són meves, la meva respiració es torna gairebé un gemec, un crit ofegat, els ulls em brillen, aguanto l'alè i... oh, quin plaer escriure!
Insomnio
Tic... tac... tic... tac... Castigo y penitencia. Los párpados pesan, el cuerpo se relaja, la mente gira y gira en su noria de preocupaciones. Monstruo invencible: ni la lectura, ni las tisanas, ni los masajes pueden con él. Se filtra entre las grietas del muro que hace tiempo empecé a levantar. Es leve como el humo, denso como los sueños de los que no podemos escapar. Contar ovejas, inútil. Podría contar rebaños enteros sin siquiera bostezar. Los minutos van pasando, y se hacen horas. Los primeros rayos de luz asoman entre las láminas entreabiertas de la persiana. Otro día sin dormir. Otra noche malgastada.
Diari del temps num. 2
Cadascun dels instants de la teva vida ja l'has viscut mil vegades, i el viuràs mil vegades més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)