Els contes de la llenguaddicta: 2009

"La síndrome d'Amelie" ja és a les llibreries

In the mood for love

Sona un mòbil:
-¿Sí?
-¿Silvia? Sóc el Manel.
-¿Manel? No conec cap Manel. Espera… sí, fa molt vaig conèixer un Manel. L’últim cop que el vaig veure vam passar la nit plegats, ¿saps? I em va prometre que em trucaria. ¿T’adones que he dit prometre, que no he dit em va dir ni em va assegurar, sinó em va prometre? D’això fa prop d’un any. No em va trucar, òbviament. Suposo que el van segrestar uns combatents kurds exiliats i ara deu cuidar cabres a les muntanyes del Kazajstan –referència cinematogràfica, la Silvia és una cinèfila i una romàntica sense remei–. O potser va passar de mi, va decidir oblidar-me i no tornar-me a trucar. M’estimo més pensar que va ser la primera opció. És l’opció que fa menys mal.

Estimats lectors: he hagut de treure el conte del blog ja que serà publicat a la revista La Lluna en un Cove en el número de juny. A la pàgina web de la revista hi ha l'adreça de les llibreries on la podeu comprar.

Gràcies a tots per llegir-me.

Adrift in a world of my own

Sóc una illa
voltada de llàgrimes.
M'ofego.

Plaers ocults

M'encanta fer-ho. De vegades d'amagat, d'altres amb la finestra oberta de bat a bat. Ara que estic sola, ho faig més sovint, és clar. També en tinc més ganes, per què negar-ho. M'agafa com una mena d'escalfor al cos, el cap perd la concentració, i necessito fer-ho. He de deixar el que estigui fent i posar-m'hi, d'immediat, perquè l'ànsia de fer-ho van en augment, i l'escalfor es fa insuportable. Llavors, començo el ritual: m'arromango, m'assec còmodament, agafo aquell meravellós invent, allargat, suau, perfecte, que es mou pràcticament sol dins la meva mà, que em fa pessigolles i m'arrenca un somriure maliciós; sovint ho faig només amb els dits -és més ràpid, més pràctic, més precís-, el cor se m'accelera, els meus dits es mouen més de pressa, en perdo el control, les meves mans ja no són meves, la meva respiració es torna gairebé un gemec, un crit ofegat, els ulls em brillen, aguanto l'alè i... oh, quin plaer escriure!

Insomnio

Tic... tac... tic... tac... Castigo y penitencia. Los párpados pesan, el cuerpo se relaja, la mente gira y gira en su noria de preocupaciones. Monstruo invencible: ni la lectura, ni las tisanas, ni los masajes pueden con él. Se filtra entre las grietas del muro que hace tiempo empecé a levantar. Es leve como el humo, denso como los sueños de los que no podemos escapar. Contar ovejas, inútil. Podría contar rebaños enteros sin siquiera bostezar. Los minutos van pasando, y se hacen horas. Los primeros rayos de luz asoman entre las láminas entreabiertas de la persiana. Otro día sin dormir. Otra noche malgastada.