Continuïtat a les vinyes

La Sílvia seia al sofà, el seu sofà preferit, aquell on seu a llegir històries d'amor que la fan plorar, aquell on seu a escriure històries d'amors que la fan plorar. Tenia sobre les cames l'ordinador portàtil, i mirava la pàgina en blanc del document de Word que havia de convertir-se en la seva darrera obra de joventut: el conte que havia de donar per acabats tants anys d'històries d'amor ensucrades, romanticoides i amb finals made in Hollywood. La Sílvia havia pres la decisió de deixar d'escriure històries d'amor adolescent i començar a escriure històries d'amor madur. Però, ¿com escriure sobre amor madur quan tan sols hem experimentat amor adolescent?

A la pàgina en blanc, el cursor parpellejava, insistent, demanant-li de començar a teclejar alguna cosa. Qualsevol cosa. Calia engegar la màquina de crear. Després vindrien les correccions i revisions. Però calia començar.

"Hi havia una vegada...". No, no es pot començar una història d'amor madur amb "Hi havia una vegada", ¿oi? Cal trobar un començament madur i contundent.

"La Raquel n'estava del tot convençuda: havia d'acabar amb la causa de la seva infelicitat. I ho faria aquella mateixa nit". Això ja començava a sonar millor... Era madur i contundent. "Va obrir el calaix de dalt de la cuina. Va treure, un per un, els ganivets de tallar la carn, i els va anar col·locant, lentament, un al costat de l'altre sobre el marbre. Els va mirar una bona estona. Calia triar bé: només tindria una oportunitat. Va agafar el més gran, el va posar dins la seva bossa, i va sortir de casa amb decisió i pas ferm. No va haver de caminar gaire per arribar al seu destí. La Raquel va creuar les vinyes, el perfil de les quals s'havia anat difuminant amb el negre de la nit. L'únic soroll que se sentia era el dels trens de mercaderies a la llunyania. Va trobar la porta del jardí oberta. Va creuar el passadís, a poc a poc, sentint com el cor se li accelerava a mesura que s'apropava a la sala d'estar. Es va aturar darrere del sofà on ella seia, completament aliena al reflex de la lluna plena en el ganivet que s'alçava per damunt del seu cap. A la pantalla de l'ordinador, la frase final de la seva darrera obra: Pocs segons després, la vida de la Sílvia fluïa vermella sobre el parquet de la sala d'estar".

El pit-roig

Un pit-roig a la branca d'un arbre.
Em mira. Canta. M'arrenca un somriure.
Vola cap a mi.
Se'm posa a l'espatlla.
Somric, emocionada.
Comença a picar-me, amb el bec.
Primer suaument, com si em besés.
Llavors m'ataca, pica més fort, em fa mal.
El vull apartar. No puc treure-me'l de sobre.
Em fa mal.
Molt de mal.

M'he despertat suant. Plorant. Espantada.

Alícia al País de les Meravelles

"So she sat on, with closed eyes, and half believed herself in Wonderland, though she knew she had but to open them again, and all would change to dull reality".

Diari de la Sílvia

Dimarts, 8.11.11

Em sento com Alícia, vivint una realitat que no es correspon amb el que m'envolta. Com ella, veig gats ratllats i erugues que fumen: i vull quedar-me en aquest món. Un món que he fet jo soleta, que no necessita res més que un polsim d'imaginació i un xic d'amor, i els castells de foc comencen a espetegar. El cel s'omple de color i l'horitzó es desdibuixa. Els arbres em saluden, les flors somriuen.

En el meu món fantàstic ell és el meu príncep i jo sóc The Only One. Però com l'Alícia, sé que quan obri els ulls el meu món s'esvairà, i la realitat em sorprendrà, desprevinguda, fent-me caure de cop. En el món real ell no és el meu príncep, perquè no és meu (ni ho serà, ni ho vol ser). En el món real jo no sóc The Only One, perquè n'hi ha desenes.

En el món real, probablement la meva insistència l'esgota, les meves preguntes l'atabalen, el meu amor ja no li sembla tan preuat. En el món real no sap com trobar excuses per a allunyar-se de mi.

Madame Butterfly

¿Recordeu la Sílvia? Aquella noia que pateix una síndrome que la fa viure en un món pràcticament irreal, tan sols existent en el seu imaginari... Ella que es pensava que ja se n'havia curat, ha descobert que, ben al contrari, la síndrome d'Amelie encara la ronda (¿serà que no n'ha eliminat les arrels?).

Ha conegut un noi anglès, la persona més dolça i tranquil·la que hagi existit mai (en el món de la Sílvia, és clar). S'han conegut tard: dos anys vivint a Anglaterra i l'ha anat a conèixer dos dies abans de marxar per sempre més.

Al contrari dels altres homes que la Sílvia ha conegut, aquest noi no ha intentat seduir-la, no s'ha fet notar, no ha provat de cridar la seva atenció. I després de passar desapercebut en una festa en què la Sílvia mirava de seduir un altre noi, l'anglès ha tornat l'endemà, com si d'un aire fresc i renovat es tractés, per a netejar tot el que la Sílvia fa anys que acumula.

Han passat un únic dia junts: han passejat, han rigut, han parlat, han compartit fulles vermelles i núvols amb formes difoses, han llegit El Petit Príncep en veu alta i han vist volar papallones. I quan ha arribat el trist moment de dir-se adéu, sense saber si mai es tornaran a trobar, ell li ha fet un petó als llavis que ella no oblidarà mai.

Després d'uns dies de somiar (desperta i dormida) amb ell, la Sílvia li ha escrit un conte i l'hi ha enviat. Ell, agraït, sentint-se afalagat per aquest regal, li ha dit un munt de coses boniques, li ha fet un quadre de la capseta del petit príncep i, en acabar, li ha dit que l'estima. ¡Que l'estima! ¡Si encara no es coneixen! La Sílvia no sap si n'ha d'estar contenta o si se n'ha d'espantar. I per tant, reacciona com fa sovint: l'ametralla amb emails i missatges que ell no contestarà. L'ha espantat. Es mira al mirall penedida i li venen unes ganes terribles de cridar.

La Sílvia pensa si potser no seria millor quedar-se en el seu conte de fades per sempre més: segur que seria més fàcil que fer veure que no hi viu.

Arrissant el rínxol

La Sílvia, ja la coneixeu, ha passat uns dies a Praga. S'ha enamorat de la ciutat, s'ha enamorat de la llengua, i s'ha enamorat (¿ho dubtàveu?) d'un txec. Aquest cop, però, la síndrome d'Amelie se li ha disparat fins al límit de la bogeria: la Sílvia ha perdut el control de les seves emocions, i de pas, també de les seves accions i les seves paraules...

Són a un restaurant italià de qualitat, just al centre de la ciutat. Paga ell, per descomptat. Ella es deixa aconsellar: gnocchi amb poma i gorgonzola. Parlen d'això i d'allò, fa cinc dies que es coneixen però no han tingut ocasió d'estar sols fins ara: parlen dels estudis, la feina, les respectives ciutats... Fins que es fa un silenci i ell deixa els coberts amb delicadesa damunt la taula, la mira als ulls, i li clava un "¿Vols tenir fills?", al qual la Sílvia respon "¡I tant! ¿Et vols casar amb mi?" Ell no sap si ella fa broma o no, dubta un segon, i llavors li diu: "¿Ho faries?" Ara és ella qui no sap si ell fa broma o no. Riuen.

Una estona més tard, mentre passegen per un carrer de llambordes cap al pont de Carles, es planten providencialment davant l'aula de recursos de català: "¿Veus? Ja tens on buscar feina quan vinguis a viure a Praga". La nit sembla conduir-los cap a l'inevitable desenllaç, però un cop a casa d'ell, li ofereix a la Sílvia l'habitació de convidats i li diu un 'bona nit' que no deixa gaire marge de moviment.

L'endemà surten junts a fer un tomb: Praga de dia és encara més bonica que sota la lluna. Mentre són a l'ascensor, ell comprova que duu tot el que necessita: "Tinc la cartera, les claus de casa i les claus del cotxe". La Sílvia afegeix: "¡I la noia!". Ell somriu: "I la noia, la meva futura promesa". La Sílvia en aquell moment no s'adona que la síndrome d'Amelie se li acaba d'activar. Caminen, riuen, gaudeixen, fan broma (¿o no?) sobre el seu prometatge. En arribar a casa, ell torna a dir-li 'bona nit', i ella, un cop a l'habitació de convidats, s'atreveix a enviar-li un missatge de mòbil (en txec, és clar) on li diu: "M'agrades". La resposta d'ell arriba uns minuts més tard: "Ja tebe taky". La Sílvia no sap txec, però no hi ha dubte que la resposta és alguna cosa com "Tu a mi també".

I llavors arriba el dia en què la seva Amelie interna pren el control (haurà de demanar a la doctora si s'han inventat ja les pastilles per apaivagar aquesta maleïda síndrome): la Sílvia ha decidit que es casarà amb aquest home a qui fa tan sols cinc dies que coneix (no, ell encara no ho sap, que es casarà amb ella). Passa el dia a Praga sola, buscant l'anell de compromís perfecte. Al seu voltant, diverses parelles de nuvis celebren el casament. El sol brilla com mai i la Sílvia camina sobre un núvol. Li envia una foto de la seva mà amb l'anell: "Ja el tinc, carinyo. Ara només em falta esperar que t'enamoris de mi". Ell li segueix el joc, i al vespre la Sílvia ja no pot més: li vol demanar de dormir junts aquella nit, la darrera nit d'ella a Praga.

Durant el sopar, ell li explica la seva situació: fa cinc anys va demanar a una dona que es casés amb ell, i després d'haver acceptat, ella el va deixar per un altre. Va passar cinc anys de relacions buides perquè no era capaç de tornar-se a enamorar, fins que fa tres mesos va conèixer una dona que el va fer tornar a creure en l'amor. Però, ai làs, després de dos mesos junts, en plena bombolleta rosa, la noia l'ha deixat per un altre i ell s'ha tornat a tancar dins la seva closca. La Sílvia no pot creure la mala sort que té: ¿com pot ser que tots els homes que coneix tinguin alguna pega? Qui no és massa tímid, és massa descarat, i el que no, està massa deprimit, massa obsessionat, ¡o massa casat!

De camí a Barcelona, no pot evitar somriure en passar per davant d'un aparador amb vestits de núvia.

35, o l'art d'entomar galledes d'aigua freda

“Però, ¡si no el conec de res!”, remuga la Sílvia, enfonsant el cap en un dels coixins del sofà. “Dona, però davant la possibilitat d’un bon polvo, això és el de menys…”. La Chloé sempre tan pràctica –deu ser perquè és mig francesa. I és que la Sílvia ha conegut un home per Internet.

Fa setmanes que afronta la segona meitat de la trentena amb un horitzó sexual força esvaït: tres anys de soltera –al contrari del que penseu– no vol dir necessàriament tres anys d’alegre promiscuïtat. De promiscuïtat sí que n’ha tingut des que es va separar, però, no ens enganyem, no sempre ha estat alegre. I el futur, ara per ara, no pinta gaire millor.

“Ningú no et diu que t’hi casis, tan sols que…”. “Ja ho sé, Chloé. Un bon polvo després de tants mesos de dieta s’agraeix, però què vols que et digui: quedar només per a això em sembla una mica trist. ¿I si després de tot se’n penedeix i fa mitja volta? No seria el primer cop que un tio em rebutja”. Siguem realistes: la Sílvia és una dona atractiva i amb uns malucs que fan tornar boig a més d’un, però no és cap model de passarel·la, ni cap Angelina Jolie, ni tan sols arriba al metre seixanta –i fa anys que no aconsegueix baixar dels seixanta quilos. Sap que està arribant a una certa edat en què els homes de la seva generació es fixen en les noies deu anys més joves, i els únics que es fixen en ella són homes deu anys més grans. No és que li molesti, però quan un home de més de quaranta mostra interès, normalment és un home casat. I si no ho és, cal preguntar-se per què.

“Per un que trobes si fa no fa de la teva edat”. “Sí, dona, però, ¿i si és un friki, o un assassí en sèrie, o un tio avorrit, o va desesperat, o és massa guapo fins i tot? Que s’hagi interessat per mi sense conèixe’m em fa rumiar, vès”. La Sílvia és del parer que cap home dels que realment li agraden se sentirà atret per ella. I si un home se li acosta, alguna pega deu tenir.

“¿Quan heu quedat?” “Demà passat, és el seu aniversari”. “¡Superbe!” Mentre acaben de discutir els detalls de la cita davant de la quarta tassa de te, la Sílvia rep un email: “¡Ei! El meu germà m’ha dit de quedar demà passat per celebrar el meu aniversari. No et sap greu que ho deixem córrer, ¿oi?” “Ho sabia”, deixa anar la Silvia amb un sospir.

El que la Sílvia no sap és que li tornaran a passar per davant uns quants anys de ser soltera, de promiscuïtat potser no gaire alegre però entretinguda. Uns quants anys de seguir aprenent de la vida, de seguir coneixent-se, acceptant-se, estimant-se. Uns quants anys en què, sola, descobrirà el món, plorarà i riurà com mai, s’enamorarà potser amb menys intensitat, i potser menys sovint, però gaudirà de cada moment com si fos l’últim. I un dia, d’aquí a uns quants anys, coneixerà algú. Algú que serà especial per a ella, algú per a qui ella serà especial.

O potser no.