Sona un mòbil:
-¿Sí?
-¿Silvia? Sóc el Manel.
-¿Manel? No conec cap Manel. Espera… sí, fa molt vaig conèixer un Manel. L’últim cop que el vaig veure vam passar la nit plegats, ¿saps? I em va prometre que em trucaria. ¿T’adones que he dit prometre, que no he dit em va dir ni em va assegurar, sinó em va prometre? D’això fa prop d’un any. No em va trucar, òbviament. Suposo que el van segrestar uns combatents kurds exiliats i ara deu cuidar cabres a les muntanyes del Kazajstan –referència cinematogràfica, la Silvia és una cinèfila i una romàntica sense remei–. O potser va passar de mi, va decidir oblidar-me i no tornar-me a trucar. M’estimo més pensar que va ser la primera opció. És l’opció que fa menys mal.
-¿Sí?
-¿Silvia? Sóc el Manel.
-¿Manel? No conec cap Manel. Espera… sí, fa molt vaig conèixer un Manel. L’últim cop que el vaig veure vam passar la nit plegats, ¿saps? I em va prometre que em trucaria. ¿T’adones que he dit prometre, que no he dit em va dir ni em va assegurar, sinó em va prometre? D’això fa prop d’un any. No em va trucar, òbviament. Suposo que el van segrestar uns combatents kurds exiliats i ara deu cuidar cabres a les muntanyes del Kazajstan –referència cinematogràfica, la Silvia és una cinèfila i una romàntica sense remei–. O potser va passar de mi, va decidir oblidar-me i no tornar-me a trucar. M’estimo més pensar que va ser la primera opció. És l’opció que fa menys mal.
Estimats lectors: he hagut de treure el conte del blog ja que serà publicat a la revista La Lluna en un Cove en el número de juny. A la pàgina web de la revista hi ha l'adreça de les llibreries on la podeu comprar.
Gràcies a tots per llegir-me.
14 comentaris:
M'ha agradat :) i molt.
Ironies de la vida, no fa massa una xica em passà aquest vídeo i va resultar que només era un vídeo...
http://www.youtube.com/watch?v=lYNWKaarYaM
I sí, de vegades em sembla que tal volta tindré alguna cosa semblant a allò que expliques. Potser és la meua part femenina, o potser és únicament el que diu Woody Allen a l'escena final d'Annie Hall..
http://www.youtube.com/watch?v=8m-tf_ofhfU&NR=1
Siga com siga, gràcies per compartir.
Besadetes,
Hèctor
Quin munt de coincidències: en un dels meus darrers posts de l'altre blog que tinc (La vida és bella), he penjat aquest mateix vídeo d'Amelie. Quant al final d'Annie Hall, tinc un bon amic que constantment me'l recorda, cada cop que em pregunto per què m'entesto a enamorar-me...
Tots estem connectats.
M'ha encantat de veritat.
Podriem dir que jo tambe tinc el síndrome d'Amelin :)
Tampoc acepta gaire la realitat i invento finals a moltes de les coses...
M'he sentit molt indentificada.
Petons i abraçades!
Llegeix alguna cosa del meu blog, em faries feliç: http://volamosalpaisdenuncajamas.blogspot.com/
ara! ho he entés tot!
et buscava i t'he trobat, es que pateixo el sindrome d'amelie, pero em va sobrevenir abans d'hora.
genial!
et llegiré!
sandra.
Sandra, benvinguda al blog. Em sembla que has llegit el conte pels pèls. Tot just l'acabo de treure (els motius els explicaré més endavant).
M'alegro que hi hagis trobat respostes.
eY! Enhorabona!
Ho celebro de tot cor.
una abraçada.
QUE BE!
jo també hi volia participar en aquesta pàgina web, peró al final ho vaig deixar corre.
M'agradaria que passesis per aquest espai:
http://esborrallsdevida.blogspot.com/
És el lloc on hi escric una petita novel·la, titulada Esborralls de vida.
És una obre realista, amb molts detalls petits, ben petits i amagats entre lineas.
Espero que t'agradi.
Un peto molt fort.
Vaja, has tret el conte i jo tot just he entrat al teu bloc a partir del comunicat de premsa de La Lluna en un Cove. Tenia molta curiositat per llegir-lo...
Hola llenguaddicta!
Estic mirant el teu blog recordant una mica què vaig clicar, però només vaig fer-me seguidora del blog (no trobo cap botó on el blog es pugui denunciar o coses així... ho sento igualment, però crec que jo no he fet res.Igualment m'apunt-ho a la llibreta: no cliclar "marcar este blog", per si de cas. Salutacions!
Tranquil·la, Mirona. Gràcies per respondre. Encara no m'han respost els de blogger sobre si me'l tancaran o no. Espero que s'adonin que no és cap blog fraudulent ni cap cosa per l'estil.
Per cert, colla: ja és a les llibreries la revista La Lluna en un Cove, número de juny, amb el conte complet. Consulteu la pàgina de la revista per saber on la podeu aconseguir.
Tanco blog :(
Et pases a dir-me adéu?
Un petó :*
aquesta revista és una bona iniciativa
M'agrada molt el teu blog, l'acabe de descobrir i m'agrada com escrius. Aquesta entrada... No ho sé, té una cosa especial :)
Jo també agafaria la primera opció.
Un peto dolç.
Gràcies, Rosa, i benvinguda al meu blog (¿ja t'has passat pels altres?) D'aquí a un temps hi penjaré el conte sencer, però de moment m'espero.
Publica un comentari a l'entrada