La Cèlia és una nena com tu. Menja, dorm, riu i plora. Juga amb els amics i va a escola. Estima els pares i la germaneta, els avis, els tiets i la seva tortuga. ¿Per què algú hauria d'escriure un conte sobre una nena com la Cèlia? ¿Què la fa especial? Els seus somnis, la fan especial. O més ben dit, els seus malsons.
La Cèlia mai no ha somiat amb flors ni papallones, ni amb pastissos o caramels. No ha somiat mai que vola com una gavina o que corre més que un guepard. La Cèlia només té un somni, el mateix des que va començar a recordar el que somiava. Quan és al llit es tapa fins al nas i tremola, perquè sap que en el moment en què s'adormi el monstre tornarà a buscar-la. No sap com és, aquest monstre. No l'ha vist mai. Tan sols el sent caminar, amb gran terrabestall. El terra tremola quan la bèstia s'acosta a la Cèlia. Els seus crits l'espanten, però ella no pot fugir, no pot moure's. Sap que el monstre se la menjarà d'una sola mossegada, perquè la Cèlia no és gaire més gran que tu. Cada nit sent les passes del monstre, sent com la crida pel nom amb una veu que semblen els lladrucs d'un gos rabiós. La Cèlia tanca els ulls ben fort en el seu somni, i just en el moment en què sent l'alè fastigós del monstre a la seva orella, es desperta amarada amb un crit ofegat que mai no arriba a sortir de la seva gola.
Aquesta nit la Cèlia ha decidit que no dormirà mai més. Quan la mare li ha dit que era hora d'anar al llit, ella ha fet tot el ritual: s'ha rentat les dents, s'ha posat el pijama, ha fet un petó a la mare i un petó al pare, i s'ha ficat sota els llençols amb una llanterna a les mans. La germaneta dorm al llit de sota.
Ja fa una bona estona que la Cèlia aguanta desperta, però està cansada i a poc a poc els seus ulls es tanquen. Quan se n'adona encén la llanterna i l'enfoca directament a la seva cara per desvetllar-se. I en aquell moment, desperta com està, sent un gran daltabaix al pis de sota. La mare crida. El pare també. No sap què passa i decideix treure el cap per veure si pot ajudar. Sigilosament baixa uns quants graons i seu a l'escala. L'escena és tan esfereïdora que la Cèlia es queda glaçada, immòbil, amb la boca oberta i les mans a la barana. Hi ha una làmpara a terra, un gerro esmicolat, una cadira trencada. Miri on miri només veu desordre i soroll. La Cèlia se'n torna al llit, plorant.
Quan el cansament l'ha vençut el monstre ha tornat. Però aquest cop la Cèlia no ha intentat fugir-ne. S'ha quedat quieta, esperant-lo, amb els ulls ben oberts inundats de llàgrimes. El monstre, veient que la nena ja no li té por, ha dubtat un instant abans d'acostar-se a ella. L'ha mirada amb compassió i li ha fet una abraçada. La Cèlia ha fet un lleu somriure, li ha agafat la mà, i han marxat caminant plegats.
