¿Recordeu la Sílvia? Aquella noia que pateix una síndrome que la fa viure en un món pràcticament irreal, tan sols existent en el seu imaginari... Ella que es pensava que ja se n'havia curat, ha descobert que, ben al contrari, la síndrome d'Amelie encara la ronda (¿serà que no n'ha eliminat les arrels?).
Ha conegut un noi anglès, la persona més dolça i tranquil·la que hagi existit mai (en el món de la Sílvia, és clar). S'han conegut tard: dos anys vivint a Anglaterra i l'ha anat a conèixer dos dies abans de marxar per sempre més.
Al contrari dels altres homes que la Sílvia ha conegut, aquest noi no ha intentat seduir-la, no s'ha fet notar, no ha provat de cridar la seva atenció. I després de passar desapercebut en una festa en què la Sílvia mirava de seduir un altre noi, l'anglès ha tornat l'endemà, com si d'un aire fresc i renovat es tractés, per a netejar tot el que la Sílvia fa anys que acumula.
Han passat un únic dia junts: han passejat, han rigut, han parlat, han compartit fulles vermelles i núvols amb formes difoses, han llegit El Petit Príncep en veu alta i han vist volar papallones. I quan ha arribat el trist moment de dir-se adéu, sense saber si mai es tornaran a trobar, ell li ha fet un petó als llavis que ella no oblidarà mai.
Després d'uns dies de somiar (desperta i dormida) amb ell, la Sílvia li ha escrit un conte i l'hi ha enviat. Ell, agraït, sentint-se afalagat per aquest regal, li ha dit un munt de coses boniques, li ha fet un quadre de la capseta del petit príncep i, en acabar, li ha dit que l'estima. ¡Que l'estima! ¡Si encara no es coneixen! La Sílvia no sap si n'ha d'estar contenta o si se n'ha d'espantar. I per tant, reacciona com fa sovint: l'ametralla amb emails i missatges que ell no contestarà. L'ha espantat. Es mira al mirall penedida i li venen unes ganes terribles de cridar.
La Sílvia pensa si potser no seria millor quedar-se en el seu conte de fades per sempre més: segur que seria més fàcil que fer veure que no hi viu.
