La Sílvia, ja la coneixeu, ha passat uns dies a Praga. S'ha enamorat de la ciutat, s'ha enamorat de la llengua, i s'ha enamorat (¿ho dubtàveu?) d'un txec. Aquest cop, però, la síndrome d'Amelie se li ha disparat fins al límit de la bogeria: la Sílvia ha perdut el control de les seves emocions, i de pas, també de les seves accions i les seves paraules...
Són a un restaurant italià de qualitat, just al centre de la ciutat. Paga ell, per descomptat. Ella es deixa aconsellar: gnocchi amb poma i gorgonzola. Parlen d'això i d'allò, fa cinc dies que es coneixen però no han tingut ocasió d'estar sols fins ara: parlen dels estudis, la feina, les respectives ciutats... Fins que es fa un silenci i ell deixa els coberts amb delicadesa damunt la taula, la mira als ulls, i li clava un "¿Vols tenir fills?", al qual la Sílvia respon "¡I tant! ¿Et vols casar amb mi?" Ell no sap si ella fa broma o no, dubta un segon, i llavors li diu: "¿Ho faries?" Ara és ella qui no sap si ell fa broma o no. Riuen.
Una estona més tard, mentre passegen per un carrer de llambordes cap al pont de Carles, es planten providencialment davant l'aula de recursos de català: "¿Veus? Ja tens on buscar feina quan vinguis a viure a Praga". La nit sembla conduir-los cap a l'inevitable desenllaç, però un cop a casa d'ell, li ofereix a la Sílvia l'habitació de convidats i li diu un 'bona nit' que no deixa gaire marge de moviment.
L'endemà surten junts a fer un tomb: Praga de dia és encara més bonica que sota la lluna. Mentre són a l'ascensor, ell comprova que duu tot el que necessita: "Tinc la cartera, les claus de casa i les claus del cotxe". La Sílvia afegeix: "¡I la noia!". Ell somriu: "I la noia, la meva futura promesa". La Sílvia en aquell moment no s'adona que la síndrome d'Amelie se li acaba d'activar. Caminen, riuen, gaudeixen, fan broma (¿o no?) sobre el seu prometatge. En arribar a casa, ell torna a dir-li 'bona nit', i ella, un cop a l'habitació de convidats, s'atreveix a enviar-li un missatge de mòbil (en txec, és clar) on li diu: "M'agrades". La resposta d'ell arriba uns minuts més tard: "Ja tebe taky". La Sílvia no sap txec, però no hi ha dubte que la resposta és alguna cosa com "Tu a mi també".
I llavors arriba el dia en què la seva Amelie interna pren el control (haurà de demanar a la doctora si s'han inventat ja les pastilles per apaivagar aquesta maleïda síndrome): la Sílvia ha decidit que es casarà amb aquest home a qui fa tan sols cinc dies que coneix (no, ell encara no ho sap, que es casarà amb ella). Passa el dia a Praga sola, buscant l'anell de compromís perfecte. Al seu voltant, diverses parelles de nuvis celebren el casament. El sol brilla com mai i la Sílvia camina sobre un núvol. Li envia una foto de la seva mà amb l'anell: "Ja el tinc, carinyo. Ara només em falta esperar que t'enamoris de mi". Ell li segueix el joc, i al vespre la Sílvia ja no pot més: li vol demanar de dormir junts aquella nit, la darrera nit d'ella a Praga.
Durant el sopar, ell li explica la seva situació: fa cinc anys va demanar a una dona que es casés amb ell, i després d'haver acceptat, ella el va deixar per un altre. Va passar cinc anys de relacions buides perquè no era capaç de tornar-se a enamorar, fins que fa tres mesos va conèixer una dona que el va fer tornar a creure en l'amor. Però, ai làs, després de dos mesos junts, en plena bombolleta rosa, la noia l'ha deixat per un altre i ell s'ha tornat a tancar dins la seva closca. La Sílvia no pot creure la mala sort que té: ¿com pot ser que tots els homes que coneix tinguin alguna pega? Qui no és massa tímid, és massa descarat, i el que no, està massa deprimit, massa obsessionat, ¡o massa casat!
De camí a Barcelona, no pot evitar somriure en passar per davant d'un aparador amb vestits de núvia.
