“Life is always a tightrope or a feather bed.
Give me the tightrope”
Edith Wharton
La funàmbula ha triat una vida difícil. Els camins de terra i flors li agraden, però no són prou excitants. Necessita conèixer els seus límits. La tensió li dóna vida.
La funàmbula s'exigeix massa. Quan bufa el vent, perd l'equilibri. Normalment, el recupera. Però si cau, se sent inútil. Se sent incapaç. Se sent feble.
La funàmbula, de vegades, tanca els ulls mentre camina. Tan sols per a posar-se a prova. Avança els peus lentament. Fa tres passes i els torna a obrir. I somriu.
La funàmbula se sent defallir. Les cames li fan figa. Vol mantenir-se ferma, seguir caminant per damunt la corda forta, segura, valenta. Però sent que ha arribat l'hora de baixar. Una mica més, es diu. Només unes passes més.
(A l'Anna, per inspirar-me, per respirar-me).
