Too much love will kill you

M'ofega
m'estreny
no puc respirar.

Crida dins meu
vol sortir
vull que surti.

Creix
no sé si podré
contenir-lo molt més.

So much love inside...
yet you don't want it.

Soledat

Tengo una soledad
tan concurrida
"Rostro de vos", Mario Benedetti

Imatges. Records. Maleïda memòria.
Si pogués regravar-la,
fer-me'n una a mida. Amb un passat alegre
rialles i abraçades
sense dolor, sense odi.

Allò que respirem no sempre és saludable.
Malgrat tot, és la flama que encén aquestes lletres
els dóna un nou alè
i les converteix en versos.
Versos tristos, tanmateix.

Miro al meu voltant. Ningú no omple l'aire
que moc en passar
ningú no fa sonar les cordes
d'aquella guitarra que un dia algú va tocar per a mi.
El te es refreda, el llit s'eixampla,
els papers s'amunteguen i jo,
dibuixant amb esforç un somriure,
m'assec a mirar la finestra com plora.

No vull convertir-me en estàtua de sal.

Dóna'm la mà

La Cèlia és una nena com tu. Menja, dorm, riu i plora. Juga amb els amics i va a escola. Estima els pares i la germaneta, els avis, els tiets i la seva tortuga. ¿Per què algú hauria d'escriure un conte sobre una nena com la Cèlia? ¿Què la fa especial? Els seus somnis, la fan especial. O més ben dit, els seus malsons.

La Cèlia mai no ha somiat amb flors ni papallones, ni amb pastissos o caramels. No ha somiat mai que vola com una gavina o que corre més que un guepard. La Cèlia només té un somni, el mateix des que va començar a recordar el que somiava. Quan és al llit es tapa fins al nas i tremola, perquè sap que en el moment en què s'adormi el monstre tornarà a buscar-la. No sap com és, aquest monstre. No l'ha vist mai. Tan sols el sent caminar, amb gran terrabestall. El terra tremola quan la bèstia s'acosta a la Cèlia. Els seus crits l'espanten, però ella no pot fugir, no pot moure's. Sap que el monstre se la menjarà d'una sola mossegada, perquè la Cèlia no és gaire més gran que tu. Cada nit sent les passes del monstre, sent com la crida pel nom amb una veu que semblen els lladrucs d'un gos rabiós. La Cèlia tanca els ulls ben fort en el seu somni, i just en el moment en què sent l'alè fastigós del monstre a la seva orella, es desperta amarada amb un crit ofegat que mai no arriba a sortir de la seva gola.

Aquesta nit la Cèlia ha decidit que no dormirà mai més. Quan la mare li ha dit que era hora d'anar al llit, ella ha fet tot el ritual: s'ha rentat les dents, s'ha posat el pijama, ha fet un petó a la mare i un petó al pare, i s'ha ficat sota els llençols amb una llanterna a les mans. La germaneta dorm al llit de sota.

Ja fa una bona estona que la Cèlia aguanta desperta, però està cansada i a poc a poc els seus ulls es tanquen. Quan se n'adona encén la llanterna i l'enfoca directament a la seva cara per desvetllar-se. I en aquell moment, desperta com està, sent un gran daltabaix al pis de sota. La mare crida. El pare també. No sap què passa i decideix treure el cap per veure si pot ajudar. Sigilosament baixa uns quants graons i seu a l'escala. L'escena és tan esfereïdora que la Cèlia es queda glaçada, immòbil, amb la boca oberta i les mans a la barana. Hi ha una làmpara a terra, un gerro esmicolat, una cadira trencada. Miri on miri només veu desordre i soroll. La Cèlia se'n torna al llit, plorant.

Quan el cansament l'ha vençut el monstre ha tornat. Però aquest cop la Cèlia no ha intentat fugir-ne. S'ha quedat quieta, esperant-lo, amb els ulls ben oberts inundats de llàgrimes. El monstre, veient que la nena ja no li té por, ha dubtat un instant abans d'acostar-se a ella. L'ha mirada amb compassió i li ha fet una abraçada. La Cèlia ha fet un lleu somriure, li ha agafat la mà, i han marxat caminant plegats.

Fantasmes

Cada nit un nou malson.
Cada dia una carrera per sortir-ne.
Les proves són cada cop més dures.
Ja no sé si vull seguir lluitant.

Els monstres m'aferren amb força.
M'estiren, em lliguen, em torturen.
Sembla que em vencen aquest cop.
Han guanyat la batalla.

Vull obrir els ulls
vull que no hi siguin
vull cridar que no sóc com ells
que no m'esquitxaran amb el seu odi.

Jo trio el meu camí
lluny de la foscor
lluny de la ràbia
lluny del dolor.

Quan ja no hi sigui

¿Què en serà, de mi, quan ja no hi sigui?
¿Com serà la vida sense mi?
¿Enyoraré les flors,
la llum que avui em desperta?
¿La pluja de tardor,
les nits de lluna plena?

¿Qui dirà el meu nom, quan ja no hi senti?
¿Com sabré que em crides si no hi sóc?
¿M'enyoraràs la veu,
l'alè que avui et dedico?
¿Les mans sobre el teu cos,
els dits que ara t'aprenen?

¿Com serà el meu món, quan jo li falti?
¿Com caminaré pels seus racons?
¿Enyorarà el meu pas,
el trepitjar solemne?
¿L'amor s'esvairà
quan se m'aturi el cor?

Bellesa efímera

Fa molts i molts anys, quan no existien els colors, un cuc molt trempat va pensar que la vida en gris era massa avorrida, i tot decidit es va posar en marxa: se'n va anar a buscar els colors. Pel camí va creuar-se amb un munt d'animals que se n'apartaven: "Ets fastigós", li deien uns, "Mite'l, com s'arrossega, quina pena", deien uns altres. Quan feia una setmana que viatjava trist i sense esperança, esgotat de tant de voltar món, va estirar-se a fer una becaina. En despertar-se es va trobar atrapat dins una cova molt estreta i molt fosca. Va intentar sortir-ne, va empènyer amb totes les seves forces, va mossegar, va cridar, però no hi va haver manera d'escapar. Quan ja pensava que moriria allà dins va començar a sentir un pessigolleig a l'esquena. No arribava a veure què era, perquè el lloc era tan estret que amb prou feines es veia la cua. El pessigolleig es va fer més i més intens. L'espai s'estretia més encara, com si hi hagués algú allà dins amb ell, just darrere seu. Aleshores va començar la picor al cap, i al cos, i va veure com de la panxa li sortien unes potes primetes primetes. Amb les potes es va poder tocar el cap i hi va trobar unes antenes. El pobre cuc estava espantadíssim, no entenia què li estava passant. Unes hores més tard va veure una escletxa de llum i va mirar d'anar-hi ajudant-se amb les potes. Quan per fi va tornar a respirar aire pur, va sentir bategar rere seu. Es va girar, però no hi havia ningú amb ell. Va tornar a sentir bategar, i aquest cop es va adonar que era ell qui feia el sorollet. Va somriure cofoi: a l'esquena hi tenia dues enormes ales de mil colors. Tot content el cuc va volar pertot i va saludar els molts animalons que abans havia trobat al seu pas. Ara tots ells l'envejaven perquè era bell i lliure, perquè els seus colors els alegraven la vida. De sobte, el cuc va trobar-se cara a cara amb el mussol, qui li va dir: "Ja no ets un cuc. Ara ets una papallona. Tothom et lloa i s'alegra de veure't, però escolta'm bé: la bellesa és efímera. Viu al màxim les hores que et queden, no perdis el temps. Gaudeix de tot el que t'envolta, olora les flors com si fos l'últim cop que ho fas, perquè potser ho serà". El cuc no va parar gaire atenció a les paraules del mussol, no feia res més que mirar-se les ales. Com que estava cansat de tantes emocions, es va estirar una estona sobre una fulla a descansar. Les hores van passar i el cuc no tenia ganes de llevar-se. Va pensar que una estoneta més no li faria cap mal: va fer mitja volta i va seguir dormint. Quan va arribar la nit, va anar a fer un tomb pel bosc. Però aquest cop ningú no parlava amb ell, ningú no se'l mirava, ningú no li deia com n'eren de maques les seves ales. De nit, els seus colors s'esvaïren. El cuc es va entristir tant que va passar la nit plorant. Al matí, amb els primers raigs de sol, se sentia feble, incapaç de moure les ales. Va sentir que la vida s'escapava del seu petit cos, i va recordar, penedit, les paraules del mussol mentre els seus ulls es tancaven per sempre més.

Fortuna

Afortunat aquell que de la pèrdua en fa guany.
Afortunat aquell que del dolor en fa experiència.
Afortunat aquell que veu flors enmig dels rostolls,
aquell que s'aixeca quan cau,
aquell que somriu quan diu adéu.
Afortunat aquell que no perd mai l'esperança.

La vida

Cada llàgrima és una lliçó apresa.
Cada lliçó apresa, un pas endavant.
Cada pas endavant, una nova experiència.
Cada nova experiència, una llàgrima.

You and I

I want you
You want me
We can't
We musn't
We did
I love you
You love me
We shared
We won
We broke
I miss you
You miss me
We care
We live
We learn

El xa

Aquella nit d’estiu el xa Abdullah tenia una nova candidata a formar part del seu harem: la Fàtima, una dolça noieta de disset anys, amb la pell bruna i encara immaculada, el pare de la qual donava així per tancats els comptes pendents amb sa excel·lència. Com cada nit de lluna plena, el xa convocava a la seva cambra una jove verge i la feia passar una prova. Una estona abans de mitjanit, l’eunuc encarregat de vigilar l’harem acompanyava la noia a la cambra reial, on calia preparar-la per a l’acte sexual complint el precepte extravagant del xa: excitar-la fins a fer-la estremir.

Aquesta particularitat del monarca venia de temps enrere, quan era un vailet. Certa nit de pleniluni havia observat, amagat rere un tapís de la cambra dels seus progenitors, la crueltat amb la qual el seu pare muntava la seva mare: unes breus i espasmòdiques sacsejades, un gemec apagat i uns roncs gairebé instantanis al costat de la dona, qui, en els pocs minuts que durà l’escena, havia restat quieta com una estàtua de les que ornaven el llac de palau, i en un silenci esfereïdor. Aquell desafortunat espectacle li provocà, anys després, una impotència que es resistí a tots els ungüents, remeis i olis que el sanador reial va inventar per a guarir-lo.

A l’edat de vint anys, forçat per la por de no tenir descendència, l’Abdullah accedí a rebre un savi del país veí, de qui es deia que havia fet miracles en aquesta matèria a molts altres indrets. Havent examinat acuradament les parts més nobles de l’Abdullah, el savi inicià un interrogatori sobre el seu passat, la seva infantesa, la relació amb el seu pare, amb la seva mare... Quatre hores passaren fins que el metge digué, triomfant, que la impotència del xa tenia remei: havia de fer excitar la dona amb la qual volgués consumar l’acte sexual. Si observava durant una estona el seu eunuc tocant i besant la noia triada, se li reactivaria el desig i es materialitzaria en erecció. El xa va posar en marxa la recomanació del savi aquella mateixa nit. Des de llavors, es va convertir en espectador de les peripècies del seu eunuc per excitar-li les donzelles.

La Fàtima tremolava de por asseguda al llit de sa majestat. L’eunuc es mirava els cabells arrissats de la noia, que es bellugaven amb suavitat. Un servent entrà per informar que el xa es retardaria una mica, ja que havia de resoldre uns assumptes d’última hora. La Fàtima es relaxà veient en el retard una treva al seu patiment. “No heu de tenir por. Sa majestat és un home sever en els negocis, però condescendent en l’amor.” La veu de l’eunuc arribava a les seves oïdes com aigua pura i cristal·lina. Desitjava tant que fossin veritat... “¿Què hauré de fer? ¿Què em farà sa majestat?” “Ell, de fet, res. L’encarregat de l’acte iniciàtic sóc jo. Sa excel·lència seurà en aquella poltrona i ens observarà, amb tota la seva grandesa i la saviesa amb què el Benaurat ha tingut a bé dotar-lo.” “No t’entenc, eunuc. ¿Quina és la tasca que t’ha estat destinada? Creia que només m’havies de conduir davant la presència de sa altesa. ¿No és aquesta la teva feina: vetllar per la nostra seguretat perquè cap altre home posi les mans sobre les possessions del xa?” El misteri que envoltava la prova per a entrar a l’harem del xa era un dels secrets més ben guardats de la vida a palau. Cap de les dones que en formaven part podien dir-ne ni una paraula, sota pena de mort. Així, quan una jove candidata entrava per primer cop a la cambra reial, desconeixia completament què l’esperava. “El xa, ¡lloat sia!, m’ha assignat una tasca més complexa que aquesta que esmenteu. Per recomanació d’un savi que el va visitar fa uns anys, la llavor de sa majestat només podrà entrar en vos si abans heu vist el Totpoderós.” “¿Jo? ¿La filla d’un pobre artesà? ¿Per què hauria d’haver vist jo l’Omnipresent? Si només sóc una noia, jo.” La por tornava a apoderar-se de la Fàtima. “Per veure el rostre del Creador hi ha molts camins. Un d’ells, el que us ha estat destinat, és el camí del plaer carnal: plaer que jo mateix us proporcionaré.” La Fàtima es va estremir amb les confidències de l’eunuc: “¿Plaer carnal? ¿Jo? ¿T’has begut l’enteniment, esclau? Sóc una dona, em condemnaran per blasfemar...”. “Calleu, si us plau. Heu de saber que a sa majestat li ha estat concedit per ordre Divina el privilegi de trencar la llei en benefici de la seva descendència. No heu de tenir por de res. Altres dones hi han passat abans que vos, i cap d’elles vaga pel limbe dels desterrats.”

Després d’uns instants de dubte, la Fàtima preguntà: “¿I com veuré el Totpoderós?” L’eunuc se li atansà i li parlà a cau d’orella: “Quan sa excel·lència hagi ocupat el reial seient, lentament us trauré la roba. Després, amb suavitat, recorreré el vostre cos, besant-lo pam a pam, posant especial cura als mugrons d’aquests pits erectes i desafiants que ara es dibuixen sota el vostre sari. M’aturaré quan tota la vostra pell hagi experimentat la freda escalfor de la meva llengua. Quan arribi a les puntes dels peus, faré el camí ascendent, per la cara interior de les vostres cames, i m’enfonsaré en la foscor del vostre jardí. Un cop allà, jugaré amb els plecs del vostre sexe, llepant-los, besant-los, introduint-hi amb cura els meus dits per a preparar el camí d’entrada a sa majestat, qui en aquell instant se’ns haurà apropat i us demanarà que toqueu amb amor el seu membre erecte. Jo seguiré llepant-vos, guiant els meus actes amb els batecs del vostre cor: accelerant quan vos freneu, frenant quan vos accelereu, per allargar al màxim la vostra visió de l’Innombrable. Llavors tremolareu, com tremola una fulla de taronger quan la sacseja el primer vent de la matinada. Serà en aquell precís moment quan sa majestat s’introduirà en vos i dipositarà la llavor de la seva grandesa”. El cor de la Fàtima s’havia deturat. Els ulls li brillaven d’emoció; no podia creure que un plaer semblant existís realment. El més proper que havia experimentat mai a la seva curta vida havia estat la sensació de llibertat que li envaí el cos una nit sense lluna en què havia nedat nua a l’estany dels afores del poble, amb el seu cosí Rashid, feia ja dos anys. Però les paraules de l’eunuc la transportaren més enllà, on mai havia imaginat que una dona podia arribar. La cara de l’eunuc canvià a l’instant. Els seus ulls estaven fixos en el ventre de la noia: tota la roba era xopa. “¡Ajuda’m, eunuc, porta’m un altre sari, que el xa no se n’adoni del que he fet! ¡Oh, Totpoderós, perdona’m!” Massa tard: l’Abdullah observava l’escena des de feia estona. La misteriosa reacció del cos de la Fàtima l’havia deixat perplex. Que una dona pogués excitar-se fins aquells extrems sense haver-la tocat era més que un do Diví, era una benedicció, un miracle. El xa se n’enamorà a l’instant. Li besà els llavis amb tendresa i li demanà que fos la seva esposa. La Fàtima, que havia cregut que la seva reacció li duria la mort, va acceptar la petició.

El xa la va prendre en sagrat matrimoni una setmana després, amb una festa que durà set dies, i en la qual va beneir tots els parents de la Fàtima per deu generacions. La nit del darrer dia de celebració l’Abdullah xiuxiuejà a la Fàtima tot de fantasies que feia anys havia creat dins la seva ment de jove turmentat. Va aprendre a excitar-la nit rere nit, fins que va atrevir-se a tocar-la amb les seves pròpies mans, a poc a poc. L’Abdullah i la Fàtima trobaren la felicitat divina que cap dels seus avantpassats no hauria ni tan sols imaginat, i la seva alegria es veié augmentada amb l’arribada de sis fills i tres filles.